Elogi de la poesia

Poesia es l'art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l'home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a travers del caos, en la essencia de l'esforç està'l ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i'ls membres de tot còs animal; en l'udol del vent i'l de les besties, i en el plor de l'home.

PRIMERA PART

I

Jo m'afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a sí meteix per elles, creant-les amb esforç a travers del caos, que's resisteix a la creació (aquest es el misteri del mal lligat al de la creació meteixa).

En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograr-hi: es la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.

Digué Jesús: «He sortit del Pare i he vingut al món; are deixo'l món i torno al Pare.» En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si meteix amb amor i dolor a travers del món, desde l'esforç per naixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.

Per això veig en l'amor i'l dolor la llei de la vida. Veièu còm l'amor es un desitj de confusió, per instint d'unitat i eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se'n recorden i tiren a restablir-s'hi, i aixís van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre-s i identificar-se. lla vida universal es aquesta busca i aquest esforç, i per això es tota moviment i acció. Es L'amor che muove il sole e l'altre stelle, i que's manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar- se'l llur halè de vida, i procurant fer-se unes en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal; i'l grau major que aquesta comporta d'unitat i eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos se fan un en el nou indivíduu generat, i en ell perllonguen la llur existencia, trasmetent-li el llur anhel meteix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, logrant-se a travers d'elles una espècie d'eternitat terrenal.

Aixís, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat i eternitat, es l'amor tipo en la terra; i quan se diu solament amor, s'entén aquest, i tots els demés se li assemblen, i en sos transports cerquen la comparació i troben la expressió de llurs pròpies ansies. Aixís veièm que fins el suprem amor dels místics expressa'ls seus deliquis de la unió de l'ànima amb Déu en el meteix llenguatje dels enamorats, i sembla sentir la meteixa ardencia; perquè aquell amor es segurament el més propi i proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament meteix, juntament amb el dolor.

Aquest es l'estigma del caos en l'esforç creador, i amb l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, i'l dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça i se'n dol. Aixís pel dolor l'amor sab el seu fi i se purifica, i per l'amor el dolor té sa eficacia. El dolor sense amor torna al caos i aniquila; l'amor sense'l dolor sols podria perpetuar la impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor, sinó concupiscencia d'ella meteixa.

Diu Jesús als seus deixebles: «La dòna, quan comença a sentir els dolors del part està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit, ja no's recorda del seu dolor, per la alegria d'haver posat un home al món.» Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè es vençut per l'amor. I d'aquí ve una misteriosa bellesa que haurèu observat en el rostre de tota dòna en camí d'ésser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a travers del sofriment i de la seva deformitat.

II

Heusaquí, doncs, la tragedia humana: ésser terra en el suprèm grau de penetració del panteig de Déu dintre d'ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per aixó jo, home, sóc en la terra, resumint-la desde la aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d'aquesta meva persona que d'ell fou feta.

Aixís sento, ans que tot, aquest instint de viure en aquesta persona meva i d'apoderar-me per tal fí de quant me convinga. I desseguida, pressentint la seva disgregació per la mort personal terrena, acut a mí l'amor, també instintiu de moment, per perpetuar la meva especie, i amb ella la ascensió infinita de la terra a Déu. Fratelli a un tempo stesso amore e morte,— ingeneró la sorte.

Mes aquests instints fonamentals que reconec també en tots els altres graus inferiors d'animació de la Natura, se proporcionen en mí al meu grau en ella, a la meva dignitat humana. El meu egoisme esdevé intel-ligent; el meu amor, sentimental; sóc home per damunt de la naturalesa inferior, home entre'ls meus semblants i m'apodero destrament d'ella per lo que'm cal (sóc treballador), i ajudo als meus semblants i me'n ajudo pel fí espiritual que'ns es comú (sóc social). Tinc dòna meva a la que estimo no merament com mascle, sino com home generador d'homes; i fills que han de continuar la meva persona en la ascensió humana. Sóc espòs, i pare, i ciutadà.

I junta amb tota aquesta acció meva exterior envers la natura, envers la espècie i la societat, hi ha una acció interior, un reflecte diví de totes aquestes coses dintre meu, una conciencia: les contemplo i'm contemplo, i sento que Déu se mou en la meva ànima.

III

Aquí m'estic tot sol a vora'l mar. Sóc la natura sentint-se a sí meteixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L'interminable moviment de llur immensitat brillanta m'ullprèn, i'l ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentres la marinada m'acaricia el front i'm dû les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, pero pacífic: no penso res, es un èxtasis.

De cop, Déu se'm mou en l'ànima, i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i'l sentiment d'un Creador m'inonda: el cor me bat més vivament, s'alcen mos ulls al cel, i'l germe de la oració brolla de l'ànima. Es el moment rel-ligiós.

I desseguida'm poso a pensar el per què tot això ha sigut creat, i jo meteix, i lo que hi represento. S'abaixen mos ulls i mitj s'acluquen, arrugo les celles que s'ajunten amb esforç, el meu pensament pugna per produhir la fòrmula ideal de Déu, de l'home i de la natura. Es el moment filosòfic.

Mes aquest esforç meteix me porta a considerar el còm tot això s'ha fet, la llei que regeix els moviments de la mar, la llei de la llum del sol, i la llei de tots els astres, i la llei dels meus sentits que ho percebeixen, i la del treball meteix del meu pensament al contemplar-ho: es una gran curiositat de Déu i del món, del meu còs i de la meva ànima, que m'atormenta: es la ciencia pura que cerca en mí definicions, classificacions, descomposició de termes, anàlisis...

...Pro vetaquí que compareixen a la platja uns pescadors, i treuen la barca al mar: el mar la breça, s'alça la vela i s'infla al vent, i s'emporta la barca i la gent mar endintre. Això m'ha distret de la cavil-lació, perquè ha començat a interessar-me el còm la barca està feta perquè suri, i la força del vent en la vela, i l'art del timoner. La indústria de l'home, les aplicacions a ella de la ciència, m'ocupen llavors l'enteniment.

I mentres-tant la barca s'allunya per sobre'l mar amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, i la llur vida exposada, i la ganancia atzarosa, les dònes i'ls fills que resten en la terra esperant el pà de l'endemà, els perills del mar, els que inquieten el meu cor. Aquells homes me son germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. Es el moment moral.

La barca es sols un punt en l'horitzó: ja no la veig. M'aixeco i me'n vaig meditant en la sort diferenta dels homes, i en llurs drets, i en còm els cal el pà del còs i'l de l'esperit, i en còm regir les societats en justicia.

IV

Mes entre tots aquests moments de contemplació, n'hi hagué potser un altre en que'l mar, la terra, el cel, els homes, m'han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluhentor, els homes per la positura, la barca com un breç entre les dues immensitats, i fins de mí meteix m'han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s'ha mogut en mí no més que per aquestes coses. Heusaquí la emoció estètica que ha trascendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a industria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sens altre interès que la expressió en sí. Heusaquí la emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a travers de l'home, humanada: la expressió humanada de la forma natural.

I com que la forma natural no es sinó la manifestació de l'esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l'esforç està l'ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó'l ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l'home no es mes que un grau de la naturalesa meteixa cap a Déu. Aixís veièu còm la emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d'idees, de paraules.

L'art es, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més aprop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heusaquí la virtut redemptora de l'art: que mentres considerèm la materia de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents o'ns commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavores les sentim dintre del ritme universal revelador de l'esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit. Comparèu la vostra emoció davant de la Danae del Tiziano, amb la que hauríeu davant la dòna nua, sense la llum artística; l'horrible fet del comte Ugolino, amb els versos del Dante que'l diuen; les tempestats de la vida i l'angunia humana, amb una sinfonia de Beethoven.

Això'ns dóna a entendre còm l'art, per tenir tota aquesta virtut redemptora que li es propia, calque'ns sia directament vingut del seu origen diví, que se'ns mantingui pur en la emoció, i que la expressió ne sia absolutament sincera. Aixís, la contemplació de la forma natural, que es son origen, ha d'ésser un estat espontani del nostre esperit, perquè aquesta espontaneitat serà la senyal de la voluntat divina en son esforç creador, i serà també mesura de la proporció d'ella amb la nostra capacitat i'l nostre moment. La puresa de la emoció es la condició de sa major intensitat, perquè aixís aprofita per sí sola tota la força de l'esperit. La sinceritat de la expressió cal perquè el seu ritme sia, transhumanat, el meteix amb que la forma natural primitiva'ns ha revelat l'esforç creador de Déu.

V

I are aquestes veritats que'm sembla haver trobat pera tot l'Art, deixèu-me-les entrar en la meva tenda de poesia, de l'art de la paraula, per considerar-les més d'aprop i poder-les assentar en el fonament de la propia experiencia.

Començant per la espontaneitat de la contemplació, trobarèm que'l poeta mai pot dir-se:—Are—o demà— me'n vaig a contemplar la mar o la montanya per dirles poèticament;—perquè en la màgia de les afinitats entre la Natura i l'Home, l'únic conjur eficaç per l'encís creador, es l'encís meteix; i fòra d'ell, tota voluntat es vana. En aquesta mena d'activitat, la voluntat, en altres tan poderosa, no pot crear sinó fantasmes d'expressió, mai expressions vives; perquè la virtut de vida sols pot venir de la vida meteixa produhida en el misteriós esforç diví de la Creació. Hem d'apendre a ésser pacients davant de la realitat: que ja vindrà'l moment—potser molt llunyà, potser molt diferent del de la presencia material de la forma viva— en que, si aquesta fou de bon ésser, ens sentirèm possehits pel verb del moment aquell. Hi ha una extremitut interior, un calfret que no enganya: una veu impensada que diu:—Are!—La emoció volguda ve llavores tota sola.

Mes no us hi abandonèu si no la sentiu ben purament artística; i ho coneixerèu pel desinterès que us porti de tota altra cosa que no sia la forma. Perquè si al veure sortir al mar la barca de que us he parlat amb els pescadors, en el meu sentiment de la escena s'hi barreja'l de la meva pietat, o qui sab si'l de la meva enveja, o un altre interès qualsevulla per la sort d'aquells homes, la meva emoció no serà purament estètica, la revelació del ritme me'n serà perturbada; i si consegüentment altornarse'm la emoció expressiva se'm posa al cap que les meves paraules moguin a qui les senti a pietat o a justicia envers la gent de mar, be podrà alabar-se la noblesa del meu sentiment o la rectitut de la meva intenció, i mes paraules tindràn segurament un calor i una eficacia molt humanes; mes noblesa, justicia, calor i eficacia seran tot altra cosa que poètiques.

I no'm vinguessiu are amb que per això sento l'art com una cosa freda, frèvola i inhumana; perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duhen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficacia humanes, que valen per sí soles tot lo que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un geste humà, són coses definitives en sí meteixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura sense haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Catón; perquè aixís com l'esplendor de la expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüencia, aixís meteix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitut se basta a sí meteix: tots són camins de Déu que'ns calen encare en la complexitat de la imperfecció nostra; prò en avent-ne agafat un de ben dret, deixar-lo per un altre es fer marrada: que la major eficacia de les coses està en la puresa de la llur naturalesa respectiva. Parèu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí meteixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes

paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que's pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió meteixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produhint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a travers del poeta amb aquell meteix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que'l penetrà i's feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.

Ja ho veièu quina delicia i quín sagrat torment es el de la poesia: ja ho veièu lo que donèm quan donèm una poesia pura; i també quín engany quan en compte d'ella donèm una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntaria amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veièu si'n podèm fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

SEGONA PART

VI

Tot lo que he dit es del poeta i de la poesia ideals. He parlat de l'or pur per reconeixe-l be entre la terra hont l'hem de cercar. No hi ha pedreres d'or pur en la terra, sinó mines amb betes d'or, filons, o be or en pols, o en petites glebes, sempre entre impureses, i havent-lo d'arrencar amb pena, i després treballar-lo amb barrejes d'altres metalls i altres còssos que li donen nova consistencia.

Doncs aixís meteix la poesia en els homes i en les obres llurs: hi ha homes que'n són mina molt rica; hi ha obres treballades amb molt d'ella; però'l poeta pur, la obra maciça de poesia sols existeixen en aquell ideal que hem de tenir sempre davant dels ulls per anàr-nos-hi acostant, acostant sempre. Es la llei de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu a travers de la creació.

Aixís la poesia sol brollar entre propòsits de rahó (que es lo més oposat a la seva naturalesa intuitiva), o per pruïja d'un ritme extern sense ànima (que es lo més perillós per lo que s'assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic; perquè, amb una tal facilitat, manca a les paraules la pressió que'ls cal pera florir plenes de sentit, i brollen abundantes tant sonores com buides); o per un interès humà agè a la forma, que'ns mou a parlar amb un cert calor d'eloqüencia que molts confonen amb la emoció poètica, prò que, com que no ve de la forma reveladora, no porta el ritme de l'esforç creador ni pot donar per tant bellesa pura; i també quan a voltes, havent lograt un moment de veritable poesia, volèm extendrel al arrodoniment del concepte que ella 'ns ha sugerit sense acabar-lo, i nosaltres l'acabèm amb paraules fredes de rahó, mortes ja per la bellesa.

Entre aquestes i altres impureses, sol brollar la poesia, la flor verbal, gaire be sempre accidentalment i en la mesura de riquesa poètica de l' home que la cerca a travers del propòsit, de la pruïja, de la eloqüencia altrament interessada: estimulada, es cert, devegades per la activitat espiritual que aquests estats promouen en el poeta, prò sempre com una cosa diferent d'ells meteixos, impensada entre'ls pensaments, casual entre'ls propòsits, sobtada aparició d'una forma viva entre les fantasmes verbals d'un altra esfera, pura entre impureses.

I d'aquestes impureses vénen els nomenats gèneros de poesia; perquè ella en sí es una sola. L'epopeia, 'l drama, la oda, la sàtira i tantes altres menes d'obres de lo que se'n diu literatura, són la màquina, són la terra i la pols, són la ocasió, el lloc de naixença de la Poesia que es una en totes elles, la Paraula, entre mil paraules, la flor entre fulles, el ritme entre idees.

Doncs, què farèm? Condemnarèm el propòsit, el càlcul, la preparació, la pauta, 'l concepte, i s'alçaràn davant nostre la Eneida de Virgili, la Commedia del Dante; rebutjarèm l'artifici o la pruïja del vers, i se'ns presentarèm els trovadors cortesans amb aquell talent de trobar que'ls prenia; apartarèm l'interès oratori per ideals abstractes i 'ns apareixeran Schiller i tants romàntics cantant la Llibertat i abstraccions altres. Negarèm com a poetes a tots aquests que'n foren tant? No. Pro no'm rendeixo, tinguèu-ho per ben entès. Ni Virgili ni Dante, ni'ls trovadors, ni'ls místics, ni'ls romàntics, valen pel gran aparador de les obres llurs, ni pel talent de trobar, ni pel calor dels llurs ideals, ni pel savi artifici; sinó per l'or, sols per l'or de poesia dispers en l'envolúm de llurs obres, per cada instant d'emoció poètica que'ls prengué entre mil instants; pel llampegar de la paraula viva dins la nuvolada de les llurs abstraccions; perquè foren poetes malgrat les màquines que's muntaren en la testa, i un raig de la llum de poesia que dins tenien penetrà de tant en tant a travers de la obra morta.

VII

Sia-ns el Dante i la Divina Commedia el gran exemple; perquè allí hi ha de tot. La invenció de l' assumpte es ben abstracta, encare que la abstracció fou vivificada pel record d'aquella Beatriu tant ausent i tant present. El plan es un mer concepte filosòfic, teològic. Prò a omplir-lo s'hi llença tot l'home, guiat pel seu gran amor, això sí, prò també amb totes les seves altres passions rel-ligioses, polítiques, científiques, i 'ls seus odis i amistats personals, i ses ires de bàndols, ses indagacions de moralista, sos mecanismes racionals d'estudiant, sos dolors de bandejat, ses fantasies, ses debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fósa, allà va tot l'home. Prò com que aquest home era un gran poeta, heusaquí que hi va molt d'or, or sobre tot: i en el grandiós macís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l'or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d'or pur.

Diu un comentador de la Divina Commedia que'l Dante's proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I es això, lo impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante's ficà a l'Infern amb sos odis de gibelí, poc pensà en trobar-s'hi amb dos aimants. I heusaquí que de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos

... che per l'aer vanno

e che paion si al vento ésser leggeri,

i l'epissodi viu tan palpitant de poesia.

Té això el Dante—i per això es el major exemple de poeta—que volgué fer el poema de més fòra d' aquest món que s'hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s'hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatje de montanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà a dalt de la montanya de cim teològic, per la intenció d'ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tinguè un dia a dalt de les montanyes d'aquest món desde hont se veu el mar tremolar al lluny:

«Connobbi il tremolar delia marina.»

Símbol, concepte, abstraccions, adéu-siau! Sortí 'l poeta, l'or del poeta, la forma viva, la senzilla visió popular. Aquests són el fils d'or tan espessos que dauren tot el poema.

Mirèu totes aquelles subtilitats escolàstiques que emboiren el Paradís còm són vivament acolorides pel reflecte de la entrada tota lluminosa:

La glòria di Colui che tutto muove

Per l'Universo penetra e risplende

In una parte più e meno altrove.

Això que podria molt ben ésser un sec aforisme escolàstic, es, dit pel Dante, forma que palpita, ritme de vida, poesia.

I fins de les seves derivacions més extra-poètiques per la intenció envers la política, troços de mera eloqüencia, se'n alça amb poètica volada perquè tot ho veu a travers de la forma:

Ahi! serva Itàlia di dolore ostello,

Nave senza nochier in gran tempesta,

Non donna di provincie, ma bordello!

I aixís li va brollant el poema tot en imatje, en gest, en forma de vida, amb alts i baixos, naturalment, segons la inspiració de cada instant. Fou el seu món i el seu temps els que donaren vida an aquell ultra-món i aquell ultra-temps que ell volgué significar. Volgué fer el poema didàctic, però, com que era un gran poeta, li reeixí la epopeia viva.

Perquè, diguèu-me, aquella teologia, i aquella filosofia , i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit oculte i tota la trascendencia moral que en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i'l seu tema, i'l seu orgull, hont queden ni què signifiquen per nosaltres? Aquell envolúm sistemàtic i treballat pel pensament del seu sigle podràn ésser tal vegada objecte mort de la atenció i l'estudi de l'historiador i del filosop del nostre i altres temps que ho contemplaràn amb trista curiositat com reliquia respectable de l'esforç de tota una època; prò en el seu fons ja sense virtut actual, com cosa passatjera. Mes d'ai tal obra, què n'es lo immortal, què n'es lo sempre fort i veritable, què n'es lo viu i lo actiu avui i sempre més? quína es la gloria del Dante i sa grandesa, i per què col-locat entre'ls genis de la humanitat allà dalt amb Homero, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d'homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió,per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les montanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren quí sab si solament el medi, la manera ocasional de dir, l'episodi llençat al atzar del seu discurs? Què'n restaria de la Divina Commedia sinó fossen aquells llacs de flames i'ls torbs de la fumera, i l'amor de Pau i Francisca, i la tragedia d'Ugolino— poscia piú che il dolor poté il digiuno!— i la fugitiva aparició d'un amic mort, i'l sublim girà els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i'l sò de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes, innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d'or de poesia que fan brillar tant lluny l'enorme macís ubac per sí, i que sens ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols dels sigles?

Ah! si'l Dante pot viure en l'esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, còm dèu mitj-riure de aquells sistemes i plans i fins que'l conduhiren; i còm dèu trobar-se etern en sos moments tan sols de poeta pur, espontani, ignoscent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!...

VIII

I no us pensèu que amb això vulga dir que la condició del poeta hagi d'ésser la incultura, i la seva excel-lencia, ignorancia i grolleria; perquè jo'l voldria'l més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa abandonant-se a la revelació de la forma, a la emoció pura, a la expressió sincera i ignoscenta; que ja podèu estar ben segurs de que la seva ignoscencia no seria pas la meteixa del pastor de remats; perquè sempre contindrà tot lo que hi hagi en ell, però d'una certa manera; serà una superior ignoscencia que, actuant en la emoció divina de la forma pura, ne donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec.

Lo que es, que tot home en sos moments més forts de vida ha d'ésser tot lo contrari del ferro: que aixís com el ferro es treballat en calent i després ell treballa en fret, el poeta (i no solament el poeta tal vegada) ha de treballar-se en fret i actuar en calent: llavores en la fósa tot hi entra poèticament sense que ell hagi d'adonar-se'n, perquè si se'n adona massa, corre perill de refredar i frustrar la efusió divina del ritme en la forma.

Què os pensèu que es lo que en la Divina Comèdia, salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d'intencions extra-poètiques? Doncs es l'ardor d'una forma sempre present i sobirana en el pensament del poeta: es l'amor del Dante per la Beatriu.

La Divina Comedia fou el palau que'l Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida; i Beatriu hi està present d'un modo o altre en totes les cambres. Aixís la presencia constant d'aquell amor en l'ànima del Dante, fa que'ls ulls i la veu del poeta mai s'esgarrihin del tot; que la presencia constant d'aquella forma sublim comuniqui a totes aquelles paraules, diguin lo que diguin, quelcòm de la emoció formal reveladora, de la vibració transhumanada del ritme diví que hi ha en ella. Aixís l'amor che mottve il sole e l'altre stelle fa de la Divina Comedia una obra essencialment poètica.

I aquesta trascendencia de l'amor a la poesia (com a tot altre art) es molt sovintejada. Perquè'l mòvil immediat de l'amor es el meteix que'l de l'art: la forma. Cert que l'aimant aima moltes coses en la aimada; però totes, si be's mira, al travers de la forma d'ella; com l'artista a Déu al travers de tota forma. I el fi últim de l'un i de l'altre es també'l meteix: la perpetuació de la forma, el fer-la immortal, encare que cada un a sa manera. Aixís, doncs, l'amor que obliga a tenir els ulls sempre fits en la forma amada, disposa a l'art i a la poesia; i l'artista i'l poeta, que la vocació de la seva vida es la forma, solen ésser molt enamoradissos; però aixís com l'amor de l'enamorat que no té altre dó, se resol en el desitj de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l'artista's resol principalment en perpetuar l'esperit de la forma que es la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Aixís l'amor es una mena d'art cego, i l'art es un amor lluminós: l'un i l'altre creen; però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu es la Divina Comedia.

IX

Fins aquí he mostrat (davant d'aquella poesia ideal de que primer he parlat), còm se solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tant complexes i imperfectes. I are diré de la poesia, ja generada, de la expressió que propiament es, per sí sola, la poesia.

En ella no hi cap distinció de fondo i forma: poesia no es més que la forma, el vers; no està en lo que's diu, sinó en còm se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta es la senyal i'l misteri de la poesia, i aixís se realisa en ella la revelació del ésser per la forma.

Molts ens han donat el concepte de la eternitat de les penes de l'infern fòra de poesia; mes sols el Dante vegé en la entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i aixís ens revela poèticament l'infern, pel ritme que li dugué aquestes paraules, per la forma. El concepte abstracte ja'l teniem, el Dante no'ns diu res de nou: els poetes no solen dir res de nou, mes llurs idees brillen amb la llum de la forma amb que vénen, i això es lo nou llavores, la llum de la paraula que viu en el ritme universal.

Per això he dit que les paraules, per ésser vives, s'havien de presentar ja rítmiques de sí, es dir, vivint el ritme universal en la emoció del poeta davant de la forma reveladora.

Mes aixís com hem mostrat quant enterbolides eren en la actual realitat humana la contemplació i la emoció generadores de la poesia, aixís meteix hem de veure a què hi ve a parar aquella ideal sinceritat de la expressió; i hem de confessar que, en la nostra realitat poètica, el vers es generalment d'imitació, i tota la nostra mètrica una tradició que va canviant molt lentament per petites invencions que hi van restant, i petits desafegiments que van esborrant-se en l'oblit. La nostra inspiració treballa en motllos vells apedassats, i les paraules ardents en fusió de poesía s'escorren de sí meteixes pels canals seculars que troben oberts al davant d'elles. Nosaltres portèm a dintre una tonada antiga, i an aquesta tonada se'ns hi acompassa tota cançó nova: som com els nois d'estudi que s'encomanen la cantarella de la lliçó.

Per predicar en nom de la sinceritat poètica una resolta rebel-lió, i rompre d'una vegada els motllos tradicionals, emancipant-se de l'instint d'imitació i proclamant la anarquia mètrica i la improvisació absoluta del ritme en cada moment de la inspiració; o per predicar i proclamar, al contrari, la sumissió escrupulosa als ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens dongui lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són no més que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixèm imposar al ritme intern de la paraula viva, o be si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiracions comunes del ritme natural en el sentit poètic de l'home y, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua.

Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si'l poeta s'abandona del tot a la rutina d'una mètrica ja feta, en que sia torturada i morta la expressió al ficarl'hi per força; com si deixa caure al atzar, en llum difosa per l'aire informe les paraules, sustraient-les al motllo fet d'un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tinga.

Si cada hú fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell orgue perfecte de la paraula divina, cap perill podria haver-hi en aquesta furia de la inspiració, perquè de la seva boca'n brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, hont es? Ai! que cada un no es més que un home!

X

Pro també res menys que un home; i n'hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa.

Aixís, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que puga dir-se en prosa ha de dirse en vers. El vers es un estat tèrmic—diguèm-ho aixís—del llenguatge; i mentres aquest estat no's produheixi en el sentit intern del poeta, es cosa lletja i vana escarnir-lo de llavis enfòra. L'aigua, si es freda, no s'escalfa pas fent li aparentar el bull tot remenant-la; lo únic que's logra amb això es enterbolir-la. Quan bull de debò se mou tota sola, i canta.

Aixís meteix les paraules en el vers.

Parlèm-les, doncs, tal com elles vinguen; i venint amb els metres tradicionals, admetèm les hi, ja que una tal aparició es una senyal que sols una vana soperbia podria menyspreuar. Deixèm-les que passin i repassin amb el va-i-ve de la inspiració per dintre del metre en que se'ns presenten, de modo que resti dintre d'aquell motllo tot lo que puga restar-hi sense detriment de vida... pro res més. Perquè si la paraula forta trenca'l motllo, val més que ella trenqui'l motllo que nosaltres les paraules: aixís es còm justament els motllos se van renovant amb el temps. Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrir-se les regueres de l'esdevenir. I que mai la clàssica cadencia s'emporti buides sonoritats, ni'l motllo s'ompli de paraules mortes quan les vives no bastin a omplir-la deixant el vers incorrecte. Perquè certament val més un vers correcte que incorrecte; prò encare val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Ja es prou que, per damunt d'aquestes o aquelles incorreccions de la paraula viva, que es la única poètica, regni abrigant-les somrienta amb son mantell hieràtic, pro folgat i volejant, la majestat misteriosa del ritme tradicional dominant, en el que tal vegada hi ressona el natural en una de les formes poètiques mares, i pel que sempre l'eco de les grans veus llunyanes ens infondrà respecte i moderació, deslliurant-nos de tota destructora superbia.

___________

TERCERA PART

Ja ho veièu a travers de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant, com tot en la creació, amb el misteri del caos. En compte d'aquella contemplació espontània que hem reconegut com primer element de la seva formació ideal, trobèm en les obres majors dels majors poetes el propòsit reflexiu, el plan calculat; en compte de la pura emoció estètica, hem vist còm la gestació poètica ha necessitat, per sostenir el seu calor, de tot altre calor humà: del relligiós, del patriòtic, del d'amor a la veritat abstracta, de passions socials de tota mena; i últimament, aquella paraula viva, que es propiament la poesia, brollant amb treballs entre una cantarella puerilment imitada e imperceptiblement variada de generació en generació. De quànta humilitat ens cal revestir la nostra dignitat d'ésser un camí de Déu... de quànta humilitat!

Perquè al cap d'avall hem de reconeixerque, en art i en poesia, la escola de la imitació es la més segura i la més humana, ja que d'ella han sortit les majors obres: Virgili imitant a Homero, Dante fent de Virgili'l seu mestre, Luis de León traduhint a Horaci, el teatre neo-romàntic tornant a Shakespeare, Shakespeare refent drames o llegendes d'altri, han produhit les obres de poesia immortal tant o més fortament personals que no haurien sigut les de pura invenció de la llur fantasia.

Sembla que en la bona imitació, el talent poètic, deslliurat de la orgullosa preocupació de la obra propia, de l'egoisme d'ésser autor únic, d'una superbia creadora massa desproporcionada amb la naturalesa humana, cobra en la humilitat imitadora una graciosa llibertat i confiança que'l deixa parlar amb inspiració més pura i mostrar-se, per tant, més poètic i personal que d'altra manera. Amb la condició, naturalment, de que la personalitat hi sia prou forta per assimilar-se lo que imita. Llavores el poeta es creador en la justa mesura d'home entre homes que's van passant la divina antorxa, avivant-ne cada un amb el propi halè la flama.

XII

Bon exemple tenim d'això en la poesia popular, que per això meteix me sembla a mi la suprema escola.

La poesia popular no es un gènero sinó un estat de la poesia: com el poble no es aquesta o aquella gent, sinó un estat col-lectiu de l'esperit humà en que tots ens trobèm un'hora o altra.

Jo estic en que la essencia de la poesia popular consisteix, no en que el primer inventor d'una cançó, per exemple, siga aquest o aquell, ni en que la seva inspiració hagi sigut més alta o més baixa, més culta o més grollera, sinó en que la obra naixi per imitació d'altres semblantes, i després vagi passant per tradició, de memoria, de boca en boca; i que aixís, pels oblits soferts i les noves inspiracions que van suplint-los vagi adaptant-se a l'esperit comú del poble. Aixís cadascú hi posa quelcòm de la inspiració del moment en que la canta; i aquells moments de geni poètic que no hi ha home que no tinga, van aglutinant-se en la cançó i, pel contrari, va caient-ne en oblit lo que no es fort, lo que no es or de poesia, que va oblidant-se i variant fins que ve un d'aquells moments de gracia a omplir per sempre aquell lloc; i aixís, aglutinant-se l'or, hi ha cançó que amb sigles de corre pel poble arriba a ésser com una barra d'or pur.

La essencia, doncs, i la excel-lencia de la poesia popular consistiria, d'aquest modo, en ésser imitada, i col-lectiva per successió individual. I la veritat es que quan se diu: el poble, en el mellor sentit, es això lo que's vol dir: la suma dels moments individuals de gracia de la humilitat anònima (que lo meteix pot venir dels palaus que de les pedreres, del savi com del pastor) filtrada, pel temps, de trivialitats i grolleries.

I notèu-ho còm dintre d'aquesta humilitat imitadora del poble se realisen mellor que enlloc aquells elements ideals que hem dit de la poesia. La espontaneitat, perquè'l poble no més canta, individualment, quan li surt de dintre; la puresa, perquè en tals moments no'l pertorben segons fins, no més breçar son oci o son treball amb el ritme creador; la sinceritat, perquè s'abandona ingènuament a la imitació, a la mera repetició, i lo que afegeix o varia li salta imprevist o amb gracia. De modo que'l poeta-poble es el que més s'acosta al moment ideal de la poesia, i suma els mellors de tants.

Perquè no'ns fem tots poble, per la poesia? Perquè aquest dalè nostre d'immortalisar la pobresa i la impuresa de les nostres obres en fulles estampades que les tanquen per sempre més a tota penetració i embelliment?

Ai! prou que ho sé!: es que allò es nostre, es la nostra obra, tota ella; es com el nostre fill, nostre i de ningú més. Oh! misteri de la vida individual, entre tants altres...!

Doncs bé, sí; an aquesta unitat i sentit personal de la obra artística bé hi hem de respondre, ja que tan fortament ens solicita. Però salvem-la de la tara d'una vanitat excessiva posant-nos davant dels ulls aquesta veritat innegable: que la poesia d'imitació, la col-lectiva successiva, la popular anònima es la que més s'assembla a lo que ha d'ésser poesia: El ressò del ritme creador a travers de la terra en la paraula humana: un camí de Déu entre tants...

del teatre

Aixís com hem dit que'l poble era un estat col-lectiu de l'esperit humà, aixís meteix dic are que la multitut o gent congregada amb un objecte (públic, turba, etzètera) es un estat del poble, i certament un estat inferior d'humanitat; i aixís com an aquell estat col-lectiu purament espiritual he dit que corresponia l'art popular més depurat, an aquest estat de congregació corpòria amb son baf de bestialitat i sos impulsos també de remat, correspòn un estat de l'art proporcionalment primitiu i rudimentari, animat per l'interès de la acció, que es també lo rudimentari de la vida (l'esforç en sí) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa. Aquest art primitiu que viu de la acció es el teatre.

Me sembla molt errat considerar el teatre com un resum superior i cim ideal hont les arts se fonen sublimades. Jo crec que, molt al contrari, el teatre es l'art abans de les arts, nucli primitiu d'hont elles, elevant-se, comencen a divergir. Que aixís com de la acció, de l'esforç rudimentari, que es lo que més interessa a l'estat inferior humà de multitut, s'eleva l'esperit de l'home, individualisant-se, als refinaments sentimentals i a les serenitats ideals, aixís meteix de l'art encare caòtic del teatre se van aixecant, especificant i divergint les arts, per conquistar cada una, en sa llibertat, son propi regne en les altures.

Contempleu, per exemple, el mar en calma. El mar es sempre un moviment, un principi d'acció, i per això la seva contemplació es més generalment interessant que la de la quietut de les montanyes; i encare les montanyes són com un record, com una immovilisada imatge d'un gran esforç que fou; i per això la llur vista es més generalment interessant que la d'una immensa planura. Prò'l mar ho es més que les montanyes perquè es un moviment present, actual, una lluita sempre pendent. Mes en el seu estat normal aquesta lluita, per la llei meteixa de la seva permanencia, no interessa encare fortament com acció, perquè li manca espectativa.

Mes heusaquí que'l cel s'enfosqueix, el vent assota, el mar se remou, les onades s'ageganten i bramen furioses en la costa: es la tempestat. Davant d'ella l'interès s'aviva i's generalisa, la expectació es solicitada per una acció més intensa; pro aquesta acció encare no es ben plena, perquè encare no es humana.

Prò de cop se sent un crit:—Les barques!—Hèuseles allí en el confí del mar saltant damunt les ones, lluitant cap a la platja. Tot el poble hi ha acudit: altres barques s'amaneixen a socórre-les, amb cordes i vigues i taulons i suros; els homes corren atrafegats; les dònes ploren, s'exclamen alçant els braços al cel, amb els cabells i'ls vestits volejant al vent. Ai! pobres, pobres pescadors!

Comença l'interès viu de la acció humana; no'l pur interès per la forma, que es lo artístic, sinó per la forma animada d'una acció externa. D'això demana representació'l sentit artístic inferior de la multitut, que no es prou fi per interessar-se de la forma pura; i d'aquesta demanda naix un art confós, complexe, que reclama molts elements; un art molt fàcil i molt difícil: fàcil en impresionar per la gran massa de vida, difícil en espiritualisar-ne tanta força: cal un art fort i groller, de brocha gorda. Al poeta, al músic, al pintor purs, els sobra emoció primitiva i'ls en manca d'artística, que hi es ofegada. A cada un per sí li manquen propis elements artístics; aquests van cercant-se confusament en llur rudiment comú, en la obscuritat de les regions inferiors, en llurs inferns; i allí naix el teatre, més prop del caos, com l'estat de vida que vol representar.

Davant d'aquesta representació, el teló s'alça, i cal que la acció's concreti més, que's faci urgent. Una mare alça'l crit envers el mar: Fill meu!... una joveneta se li abraça plorant: el seu amor pel mariner es descobert als ulls de tots; mes aquesta noia era promesa a un altre que dolorosament se'n adona, i desitja que'l nàufrec no arrivi viu a la costa; prò'ls companys l'instan perquè ajudi al salvament: ell dubta, se desespera; la meteixa noia implora agenollada... què farà?...

El públic en massa està atent a lo que passa; no demana refinaments al poeta, al músic, al pintor: vol que un artista més fort i primitiu, dominant-los a tots, moga infantilment les figures amb crits humans en mitj d'una escenografia toscament expressiva, en un ambent musical de grossa passió sorollosa; i se entrega a mercè del teatrista; mes el teatrista s'entrega també a mercè del públic: no a mercè de cada espectador ni del gust de cada hú en poesia, música o plàstica, sino del públic, de l'ànima de massa que preval en tots ells, de l'interès humà inferior de massa humana.

O sinó feu la proba, descomposèu la massa, buideu el teatre deixant-hi no més un o dos espectadors, i representeu per ells sols la mellor obra teatral: l'interès caurà tot seguit, els actors meteixos sentirán el buid de la massa, perdràn el calor, se desconcertaràn, i la mellor obra restarà ficció grossera, freda, fins ridícula. Prò tornèu a omplir la sala de gent, i amb la reaparició del gros públic, el drama recobrarà tot son imperi, tornarà a ésser el regnat de la acció, l'art grosser i sublim del fet, el teatre.

Aixís al poeta, al pintor, al músic, purs, sols els pot convenir descompondre'l drama, portant-se cadascú la part que més li convinga per refer-la i sublimar en sa especial inspiració. El poeta dirà, com mai el dramaturg, el secret amor de la donzella; el músic farà de la tempestat (del mar o del cor) un ritme més poderós per sí; el pintor donarà l'encis dels colors o'l moment expressiu de les figures: cada una d'aquestes arts arrencarà d'allí el seu salt envers l'altura; mes per alçar-se al cel hauràn de rompre les parets i'l sostre, hauràn de destruir el teatre; i llavores, el públic dispers, deslliurat cada espectador de son estat inferior de massa, recobrada la individualitat íntegra a soles, podrà alçar-se també amb l'artista pur al goig més espiritual de la lírica o la plàstica pures.

Mes tant-meteix cal no oblidar que'l teatre, tot i rudimentari, es art, i com a tal, una representació, no una mera presentació de la vida. Perquè una corrida de toros, una lluita atlètica, son també accions humanes donades en espectacle, presentades; i l'interès del públic be hi es prou viu, massa directament viu, i perxò no es artístic; perquè no hi ha representació, i per tant, tals espectacles en sí, no son art.

Tal fou l'error del teatre naturalista de últims del sigle xix. Agafèm un tros del natural, en el carrer, en el saló, en el camp—van dir aquells autors—i donèm-lo al públic fidelment en escenari, accessoris, figures i paraules. No'ls reeixí; perquè l'art, sia com sia, no es la natura meteixa, sinó la seva condensació a travers de l'home: l'interès del públic per la acció en el teatre, no es el meteix interès de la multitut per la acció en la plaça. Es el meteix i no ho es: es una transubstanciació. Un diàleg de saló, en el teatre, resultaria difòs, insignificant; pro ve'l dramaturg, el condensa, el cenyeix , el fà més curt i més fort, el dramatisa: i'l públic viu, en un minut, moltes hores del salò.

I qui diu el diàleg diu els fets, la escena, els accessoris. El públic no vol massa exactitut; vol l'ànima de la exactitut en acció, i amb quelcòm deixat a la seva imaginació, com els infants quan juguen; perquè l'esforç d'ella'ls ajuda a penetrar en l'ànima de les coses. I com tot art, el teatre es en el fons un joc místic, i'l públic es un nen que s'hi encanta. Aixís es que en va els hi presentarèu una pluja d'aigua en les taules; serà en va, i més que en va, contraproduhent. No; en les taules no hi ha de ploure com a l'aire lliure. Donèu-nos-hi una obscuritat i una artificiosa remor, i sera per nosaltres el diluvi. I no'ns donèu tampoc l'aire lliure darrera el teló, sinó un aire pintat i il-luminat amb candeles, i'l respirarèm més pur que en les montanyes.

«En el teatre tot es convencional» s'ha dit per irrisió; però es cert. El teatre es essencialment una convenció... artística representant una acció. Desde'l cel a l'infern, de les bambalines al fosso, donèu-nos lo que volguèu... però que tot sia acció. Actituts acadèmiques, molt bé!; bells versos (os seran agrahits, poetes, si no son massa); psicologia, moral, política, un xic de tot; que la música sia una forta expressió de l'ambent, i ajudarà molt... quan no destorbi la atenció per la acció; una bona escenografia d'una realitat... escenogràfica; fins arqueologia, si volèu... però que tot se torni acció. Desde la senzilla pantomima fins al drama musical, cal que en les taules passin coses, i que passin de certa manera.

Acció humana, representació artística: compendi primari de vida i art per l'ànima primaria de les multituts: això es el teatre.

de la dança

I are totes aquestes coses que he dit—i també moltes altres que no he dit—se'm resumen en un recort que me les il-lumina amb una nova aurora.

I es que'm recordo d'una vegada que vaig veure una dòna dançar amb una gracia tal, que semblava que ella fos la dança meteixa. Dançant semblava mou re-s en el seu element propi; i lo que en altres es moviment afectat i extravagant, en ella era més natural que l'estar-se quieta. Jo m'hi vaig encantar, mes no sabia explicar-me'l misteri d'aquell encantament que'm donava: i are veig que'l seu encís era diví, i que d'ell ve potser l'haver dit tot lo que he dit; perquè, no es en la dança tot el misteri de la vida generant tot l'art en pès?

Mireu còm s'hi troba l'esforç amb amor i la acció rítmica. Aixís el teatre fóra la extensió primitiva de la dança, amb la música nascuda del ritme del moviment, i la poesia que sugereix per avivar-se amb la vida de les paraules, i tota la plàstica i'ls colors que'l moviment fa lluhir rítmicament; i fins les formes mares de la arquitectura jo no sé quína iniciació'm semblen rebre de les línies humanes en moviment de dança, com si en la figura humana hi hagués el proto-tipo i compendi de tota forma, i en el seu moviment la imatge de la vida universal.

Sí; are'm sembla que'l primer impuls d'expansió artística del primer home degué ésser la dança; que en sa primera percepció de la bellesa del món (de Déu en la forma de les coses) sentí l'home agitar-se dins seu tot el misteri de la vida, i no podent contenir-lo immòvil—per sentir que la vida es moviment— volgué representar-lo humanament, humanisar-lo, fer-lo art, i alçà'l cap, obrí els braços, mogué'ls peus i tot el còs en la cadencia del ritme que sentia, i dançà i cantà en paraules la alegria d'aquella revelació primera: i fou la primera música i la primera poesia i la primera estatua i pintura, i'l naixement de tota forma artística. Mirèu còm fins la multitut se dignifica quan es sotmesa al ritme de la dança, i de caòtica torna grandiosament humana.

Mes per què es en la dòna que la dança se'ns fa més expressiva i agradosa? Perquè en ella la bellesa està fondament lligada amb l'amor, el misteri de la forma amb el misteri de la creació. Per això la dòna es el major símbol de bellesa, perquè la seva forma, com cap altra, desperta en l'home'l sentit d'immortalitat. Perquè aixís com se troben homes poc sensibles a d'altres manifestacions de la bellesa, no se'n troben d'insensibles a la més forta solicitut d'ella, que es l'amor. Potser que en molts l'amor no sia gaire més que un instint, i que en altres sia vençut per un fort anhel espiritual; però que hi sien insensibles, essent ben homes, no podem ni solament imaginar-ho.

I quants n'haurèu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quan estàn enamorats: com si llavores totes les coses els fossin il-luminades amb la forta resplendor de la creació que l'amor llença.

I a vosaltres meteixos, alguna vegada, algun rostre de dòna os haurà il-luminat tot un paisatge revelant-vos un nou sentit de les montanyes, dels boscos i dels rius que corren; i la claror dels seus ulls us haurà semblat la meteixa del cel del seu país, però viventa. I al contrari, jo sé un enamorat que quan anava a la terra de la aimada, no més de contemplar el color dels camps i l'aire i'l posat dels arbres, i de sentir la fragancia de la terra, se li representava la figura d'ella en tal manera que tot enternit començava a parlar-li com si ja la tingués al davant.

Però encare es més freqüent en tots nosaltres que, si en la nostra joventut i en un moment de llum hem contemplat la formosura d'una terra, tot seguit una paraula d'amor haurà acudit al nostres llavis amb el desitj evocador d'una dòna en la que aquella bellesa de la terra s'encarnés, per nosaltres fer-la immortal podent estrènye-la tota en nostres braços.

Per això ens es tant admirable aquell pregón sentit amb que'ls grecs poblaren la natura de fantasmes humanes; que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc una divinitat protectora, i en tota força natural una forma humana: i la terra, la mar i l'aire eren animats amb les figures i les passions dels homes.

Are ho veig que tot això no era vana fantasia sinó sentit profètic de que en el món tot va a parar a la naturalesa humana, i que l'afany d'immortalitat que dòna la bellesa no més l'amor el satisfà del tot.

Aixís, doncs, la dóna dançant, es el compendi de la creació; perquè en ella se representa l'esforç diví amb el seu ritme, la forma reveladora del suprèm grau espiritual que la terra ha lograt humanisant-se, i l'amor que'l perpetua per dur-lo encare més enllà, i més enllà sempre...

Aixís en la dança trobèm el principi i fi de totes les arts: desde la dança encare caòtica de les ones de la mar i de tota multitud primitiva, fins an aquella última i més pura que podèm imaginar i sentim glatir al bell fons dels amors nostres, de la Unica atraient encare l'Unic i emportant-se'l a fondre-s abdós en el cim de la Bellesa immortal...

(22-XI-1907)

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.