Heu’s aquí una novel·la per a poetes gairebé exclusivament. Perquè d’ella pot dir-se lo contrari de lo que solia dir-se algun temps per a recomanar obres semblants. Aquí el savi no hi trobarà pas prou ciència, ni el desvagat prou entreteniment, ni l’ignorant ensenyances, ni el preocupat distracció: sols el poeta s’hi delitarà segurament. No hi ha lo que se’n diu color d’època, amb tot i estar situada l’acció en una molt marcada de la història, ni interès en l’acció mateixa, ni pintura de caràcters, ni lògica de passions, ni és res més que una profunda fantasia... gairebé infantil. És això: una obra infantil i profunda, que ni tan sols fou ben acabada. És la concepció d’una criatura sublim començada a realitzar amb poca traça i trencada per una mort primerenca; és, en una paraula, una obra romàntica, d’un romàntic primitiu; agudament romàntica; agudament cap endintre.
Romanticisme és individualisme, pel cas; i En Novalis és un poeta... deixeble d’En Fichte, el seu contemporani i amic. Adora el Jo com a centre del món, com a principi i fi de tota cultura, com una potència per a aconseguir la veritable llibertat i la benaventurança.
I, com que és un poeta, en la poesia troba el camí per a aquest aconseguiment. “La poesia –diu– resol l’ésser aliè en el propi. La poesia és la realitat absoluta. Quant més poètica una cosa, més veritat és. El poeta comprèn la natura millor que l’enteniment científic.”
I heu’s aquí el desplegament d’aquest germen: el poeta no ha assolit encara el grau més alt de llibertat, perquè, si bé espiritualitza la realitat, no arriba encara a realitzar lo espiritual. No és encara el màgic. Ell és al màgic lo que un nin a un home fet. Així la faula de fets meravellosos és un pressentiment infantil del perfecte idealisme màgic a què l’individu se sent cridat. El món de la faula és del tot oposat al món de la realitat, i justament per això li és tan semblant, com el caos és semblant a la creació perfecta. En el món futur tot hi és com en el passat, però d’una altra manera. El món futur és el caos racional, el caos que es penetra a si mateix.
Tot això sembla horriblement abstracte per a un poeta, no és veritat? Mes, veu’s-ho aquí daurat per un raig de sol. Per En Novalis l’esguard fresc de l’infant és més transcendental que el del vident, més segur de si mateix. Ell creu que sols en la feblesa del nostre organisme i en la nostra consciència física consisteix el que no ens veiem en un món de fades; que les rondalles són somnis d’aquell món que és nostra pàtria, que es troba pertot arreu i enlloc; que les més altes potències nostres que un dia compliran tots els nostres volers, són ara les Muses que ens animen amb dolços records en el penós camí. Sí: la força que ens comença a descloure el misteri de les coses i ens fa el món, si no clarament intel·ligible, familiar almenys, harmònic, és, segons En Novalis, la poesia. I per això, per a ell, la veritable poesia és la romàntica: “Quant més personal, més local, més temporal, més particular és un poeta –diu–, més prop està del seu centre. Una poesia ha d’ésser inesgotable com un home. El sentit poètic té molt de comú amb el sentit místic: és el sentit de la manifestació de lo particular, personal, desconegut, misteriós: el sentit de lo casual necessari.”
En Novalis es desembarassa de tota filosofia exclusivament racional amb aquests mots: “Mai arribarem a comprendre’ns del tot, però podem arribar a molt més que a comprendre’ns.” I diu que an aquest més que comprendre li fa molta nosa el comprendre.
Heu’s aquí ara lo que diu sobre tot això, i les conseqüències que en treu en Bruno Wille, el prologuista de l’edició Meissner de les obres completes d’En Novalis que m’ha servit de guia en tot lo que fins ara he dit, i de qui copio lo següent:
“La nostra concepció científica del món –diu En Wille– està encara molt lluny d’aquestes idees, i per això em sembla tant més necessari accentuar el valor universal de lo romàntic i no considerar les singulars idees d’un Novalis com capricis i jocs de paraules enginyosos, sinó com gèrmens de veritats que poden portar amb el temps uns fruits magnífics. Una concepció del món que no vulga ésser acusada de mala fe o d’estretor de mires no pot tancar-se en un racionalisme exclusiu, sinó que ha de tenir lloc per un sentiment de la vida que, amb les seves harmonies i els seus aspectes religiosos i artístics, ne dignifiqui el gran misteri. I aquest fou l’intent del romanticisme. Lo que pressentí en el misteri no fou res malastruc. Amb massa optimisme que el sentia! Més aviat el prengué per una desconeguda benaurança, de la qual un ja pot alegrar-se abans de saber-la, com l’infant s’alegra del present que espera per la nit de Nadal. Així arribà a un idealisme sentimental, de principis poc clars, i que a l’anar-se ell mateix precisant va apartant-se amb repulsió de l’idealisme conceptuós d’un Schiller. El fi d’ell és aquell flotar d’ací i d’allà del sentiment que en l’altre és sols un medi, un conductor. Sols aquell que en sap l’anhel, que ha tastat les seves dolces extremituds, pot saber la voluptuositat dels pressentiments que llustregen; aquell anhel que voldria ésser etern i que per això fuig sempre els termes precisos i palpables, llançant-nos a lo nou en els llunys submergits en l’horitzó. El blau infinit del cel, el blau de la muntanya llunyana, la “flor blava” que floreix tot arreu secretament, són els tirats característics d’aquesta romàntica fantasia.”
La “flor blava”, tal com En Novalis la pinta en el seu Enric d’Ofterdingen, significa l’ideal de l’anhel romàntic. L’escollit la somnia abans d’haver-la vista. El pressentiment d’ella s’alça del fons del cor com una aparició. Un afany sense repòs empeny el somniador a la busca de la flor meravellosa. Ara la present aquí, ara allà, però ella no deixa trobar-se. De vegades apareix com una violeta entre les altres flors, assaluta amb son blau resplendor, llançant encisera flaire... i a l’instant desapareix. Ella no és mai l’aconseguiment, sempre l’atracció, com l’ideal eternalment anhelat al qual un pot acostar-se i sentir el consol, el pressentiment de la santa benaurança que en dóna la contemplació, però que es va allunyant sempre, que no es deixa mai realitzar completament.
D’aquest etern anhel de la “flor blava” n’hi havia tant en En Novalis, que en Brandés veu en ell personificat l’esperit romàntic... I si l’esperit i la sort d’un home volen dir una sola cosa, segons En Novalis mateix, en la seva vida trobarem la mellor explicació de l’esperit romàntic.
En Frederic Leopold de Hardenberg (que com escriptor se digué Novalis, prenent aquest nom d’una línia col·lateral de la seva família) nasqué el 2 de maig de 1772 a Ober-Wiederstedt, en el comtat de Mansfeld, en la hisenda de son pare Henric Ulric Erasme de Hardenberg, i fou el segon fill del matrimoni d’aquest amb Augusta Bernardina de Bolzig. El pare era un home de temperament enèrgic i apassionat, d’una activitat infatigable i d’una honradesa austera. Havia estudiat per a enginyer de mines; després serví en la cancelleria d’Hannòver i féu la guerra dels set anys com a oficial. Acabada la guerra, se retirà a Wiederstedt, i més tard fou director d’unes salines. La mort de la seva primera muller l’impressionà moltíssim: fou una epidèmia de verola que hi hagué a Wiederstedt en 1769; i ell, per a apaivagar la tempestat interior que aquesta mort li produí, es llançà heroicament a cuidar els malalts i a enterrar els morts, que tothom ne fugia; i en aquestes pràctiques acabà d’exaltar-se el seu fort sentiment religiós. Al cap de poc temps conegué a casa la seva mare a Bernardina Augusta i s’hi va casar. Aquesta era d’un geni dolç i amable fins a la feblesa, sobretot per als seus fills, dels quals tot sovint dissimulava les faltes, protegint-los del rigor del pare. El primer que tingué fou una noia, Carolina; el segon, Frederic, i després nou criatures més. En Frederic (Novalis) aimà molt tendrament a la seva mare, així com pel pare sempre sentí un cert temor i una falta de confiança, encara que d’ell heretà segurament un pregon sentit de la serietat de la vida, un caràcter pur i la tendència religiosa, així com de sa mare la finesa de sentiment que tan bellament fructificà en la seva vocació poètica.
El vell casal on passà la seva infància a Wiederstedt era molt a propòsit per a una criatura enjogassada i somniadora com ell: sales grans i ombroses, llargs corredors, escales de caragol amb espitlleres, pati amb vells arbres, i al costat la casa de pagès que havia estat convent, amb els finestrals tots enrodats d’antigues parres; i tot això ple d’aquelles rondalles fantàstiques que els nins escolten de les mainaderes velles amb la boca badada i els ulls molt oberts.
En aquesta casa el rei era el pare, d’una pietat austera, rigorós, intransigent amb tota novetat, i molt devot de la confraria dels Germans Moraus, que regia l’ensenyança de tota la família. Tieck, que era amic i entrant de la casa, conta un fet molt significatiu. Diu que una vegada, estant-hi de visita, sentí la veu del pare cridant com si renyés molt enfadat: “Què passa?”, preguntà a un servent. “Oh! Res –digués aquest–; és el senyor que ensenya la doctrina als nens.”
Fins a l’edat de nou anys En Frederic era tingut per un noi de bon cor, però desaplicat: no podia ni volia apendre res. A nou anys s’emmalaltí d’una forta disenteria que el tingué mesos i mesos al llit o reclòs a la cambra; però quan ne sortí era tot un altre, de cos i d’esperit. Havia crescut molt i s’havia tornat eixerit, enginyós, ple de talent. Per a ell l’apendre era un joc, i aviat passà al davant dels seus germans més grans que ell. En les hores d’esbarjo llegia amb passió poesies, i sobretot rondalles, que després sabia contar molt bé als seus germans; i tots plegats representaven drames al·legòrics que ell s’inventava.
Al pare aquestes inclinacions poètiques del noi no li venien gens de gust, i aquí començà la desavinença entre pare i fill. De primer va enviar-lo als Germans Moraus per a la seva instrucció religiosa; però l’esperit estret d’aquesta confraria topà amb la generosa naturalesa espiritual del noi i no pogueren fer-ne res. Llavores intervingué un oncle del noi que tenia un important càrrec administratiu, i s’endugué el nebot a casa; però entre la seva afició als llibres, que el duia a saquejar la biblioteca de l’oncle, i el tracte amb l’aristocràcia del país i tota mena de gent mundana que freqüentava la casa, l’educació del noi anava molt malament i fou tornat a la família.
L’any 1787 el pare Hardenberg fou nomenat director d’unes salines i anà a establir-se a Weissenfels, on comprà una casa amb jardí. Allí En Frederic seguí estudiant, i després un any a l’Institut d’Eiselben; i en 1791 fou enviat a cursar Dret a la Universitat Jena, que llavores era la millor d’Alemanya. Per la influència de Goethe i del príncep Carles August, havien acudit allí a ensenyar homes de gran talent: Reinhold, el filosop Fichte (que de petit, pobre que era, fou protegit pel vell Hardenberg, i ara inicià carinyosament al noi en l’estudi de la filosofia, que tan grat li fou) i el poeta Schiller, pel qual En Frederic cobrà una veritable adoració. Aquests tres homes influïren en gran manera l’esperit d’En Novalis. Mes, la seva vida alegre d’estudiant i l’afició a les belles ciències, el privaren d’aprofitar gaire els altres estudis. Quan el pare i l’oncle llegien en el Merkur, revista literària, aquelles poesies firmades “H......g”, rodaven el cap tots apesarats.
Per a veure si mudava de jaient, en 1791 fou enviat a la Universitat de Leipzig. Llavores el xicot es proposà també seriosament fer vida nova. Però Leipzig era en aquell temps el París d’Alemanya, i aviat l’alegre companyia, els plaers del luxe, la poesia i l’amor destruïren aquells propòsits, i, amb l’excusa de llibres i matrícules, el minyó començà a endeutar-se. Ademés, una dona bonica i capritxosa li havia girat el cervell per a aviat deixar-lo per un altre. Llavores, desesperat, cansat de tot, vol mudar altre cop de vida, vol ésser un home, amb gran afany. I escriu a son pare que vol fer-se soldat, a veure si el deure rigorós, la disciplina, el treball, li assenten el cap, que d’altra manera no es veu ja amb cor per a dominar. El pare es negà en rodó en aquest nou cop de cap del seu fill.
A Leizpig En Novalis se féu molt amic d’En Frederic Schlegel. Tenien les mateixes aficions i Schlegel feia gran cas del talent poètic d’En Novalis, en qui preveia un gran líric, si bé, en atenció a la seva naturalesa agitada, digué un jorn, parlant d’ell: “Pot arribar a ser-ho tot i a no ser res.” L’ardor de llibertat que, sortint de la França de la revolució, campava per tot Europa, se féu sentir també en el jovent de Leipzig: aixís és que En Novalis, Schlegel i els seus companys eren revolucionaris. La revolució els semblava un temporal purificador; i com que el pare d’En Novalis era un fanàtic de lo antic, això acabà de divorciar-los, i el desafecte durà fins a la mort del fill.
“Prou Leipzig –digué el pare– i a Wittenberg a estudiar d’una vegada!” I així fou: el xicot se forçà a l’estudi, i a l’últim se li donà un càrrec en l’administració de les salines de Tennstedt. Allí s’aplicà a donar un sentit poètic a totes les pràctiques de la vida, d’una vida tan casolana com la que allí feia, sense abandonar el conreu del seu esperit amb continuades lectures.
En novembre de 1794, per assumptes del seu càrrec, hagué d’anar a Gruningen, i allí el seu cor decidí de la seva vida: una noia de cabells rossos esdevingué la Beatriu del poeta. Se deia Sofia de Kühn i tenia tretze anys: era fillastra d’un propietari rural. En Novalis tenia vint-i-dos anys, i en un quart d’hora de veure-la se n’enamorà per a sempre més: veié en ella l’encarnació de la poesia. En la dona estimà la idea de l’amor. “La dona és un misteri suau, no del tot tancat, sinó velat solament. És sols l’intel·lecte el que ens fa veure les dones i l’amor com coses diferents. El misteriós atractiu de la verge no és altra cosa que el pressentiment de la maternitat, la sospita del món futur que dorm en ella i que d’ella ha de brollar. Ella és la imatge més veritable de l’esdevenir.”
Al cap de poc temps d’haver-s’hi promès, la Sofia s’emmalaltí. L’angoixa d’En Frederic fou terrible. “No és amor lo que sento per la Sofia –diu– és religió.” El 19 de març de 1797 la Sofia morí, i En Novalis semblà que anava a morir també; i de fet començà a matar-se, no amb punyal ni verí, perquè tot lo brutal i violent repugnava al seu perit: el seu cor començà a matar-lo. Però al mateix temps anà creixent la seva fe en la immortalitat personal de l’ànima, i per això aimava la mort que l’havia de reunir amb l’aimada. Amb tot, reprengué la seva tasca creadora: “Haig de viure encara per l’amor d’ella. Tot lo que jo faré arrencarà del seu record.”
En desembre de 1797 se’n va a Freiberg (Saxònia) per a estudiar ciències naturals a l’Acadèmia de Mines. Allí escrigué Els deixebles a Sais. Féu coneixença amb l’inspector general de mines Charpentier, i l’hermosa filla d’aquest, Júlia, s’enamorà del poeta, que acabà per correspondre-li. “Sembla que la terra vol retenir-me encara llargament”, diu. Se decideix a preparar-se un benestar casolà i se promet amb la Júlia.
A l’estiu de l’any 1799 retorna a Weissenfels amb el càrrec d’assessor de les salines de l’Estat; va tot sovint a Jena, que és allí a la vora: se torna a trobar amb els seus amics Schlegel i altres, i fa noves amistats; i quan està a punt de pujar de títol té un atac d’hemoptisis, en la tardar del 1800. A sobre li ve la nova de que un germà seu de catorze anys ha mort ofegat, i això li produeix un nou vòmit de sang més fort. Amb la il·lusió de curar, encara torna a la casa pairal, a Weissenfels. El seu més ferm consol és la religió. Des del 19 de març de 1801 (aniversari de la mort de Sofia) va perdent per moments. Acuden els seus amics de Jena i conversa amb ells serenament. El dia 25 a les sis del matí, demana uns llibres per a consultar; després esmorza i conversa alegrement fins a les vuit; a les nou demana a un germà seu que toqui el piano, i escoltant-lo s’adorm. Schlegel entra a la cambra al cap d’una estona i veu que dorm tranquil·lament; i el son li dura fins a les dotze, en què mor dolçament, sense fer cap moviment ni extremitud i conservant la seva fesomia la suau expressió acostumada en vida.
Fou enterrat en el cementiri de Weissenfels, i en 1872 se li alçà allí un monument.
“Era un minyó alt –diu En Tieck–, esvelt i de nobles proporcions. El cabell negre i llustrós li queia en rulls fins a les espatlles. Tenia l’ull negre i brillant, i el rostre, i sobretot el front com transparent. Les mans i els peus eren massa grossos i sense la finor de lo demés. L’expressió de la cara era sempre de serenitat i benevolència. El contorn i l’expressió d’ella l’assemblaven al Sant Joan Evangelista de la gran taula d’Abert Dürer que es pot veure a Nuremberg i a Munic. Parlava amb veu sonora i gran animació; tenia grandesa en el gest, i no es cansava mai. Tampoc sabia lo que era enuig; i fins en la companyia més pesada i mediocre sabia trobar-hi alguna persona de qui apendre quelcom, per petita cosa que fos. Pertot era estimat, i el seu art en el tracte de la gent era tal que no feia sentir la seva superioritat a ningú, per poca cosa que fos. I encara que li plavia revelar la gran altesa del seu esperit, com per exemple quan s’inflamava parlant de lo sobrenatural, era per lo demés alegre i enjogassat com un nin i se donava amb gust i desembaràs a les petites diversions de la societat on se trobés. Tenia una altesa discreta i sense vanitat, sense afectació ni hipocresia; era lo que se’n diu tot un home, la més pura i amable encarnació d’un noble esperit immortal.”
Aquest home, que morí a vint-i-nou anys, ens deixà:
Els cants espirituals, compostos en els últims anys de la seva vida, sota la impressió dels seus dolors i la influència dels discursos religiosos de Schleiermacher. Són poesies religioses de lo bo que hi hagi, i potser lo millor que ell féu. Expressen l’anhel de l’ànima cercant salut en la religió, i els compongué per a ésser cantats. Canta en ells l’amor del Déu Home arrencant-lo de l’Evangeli. I també cantà a Maria, la Mare de Déu, el diví femení, influït pel record de la Sofia. Ells el feren suspecte de catolicisme pels protestants.
Els himnes a la nit, inspirats en els Pensaments nocturns de Joung. Canta en ells la pèrdua de l’aimada. Els compongué en una prosa ritmada i que fàcilment se redueix a vers.
Poesies vàries, algunes formant part de l’Enric d’Ofterdingen. Aquestes i les abans esmentades, és a dir, totes les poesies d’En Novalis, són de lo més harmoniós i musical que la llengua alemanya hagi produït.
En prosa ha deixat Els deixebles a Sais. És una mena de novel·la fragmentària de filosofia de la Naturalesa. Fou composta en 1798 a Freiberg, quan estudiava en l’Escola de Mines. Flors i Fe i Amor o El Rei i la Reina, fantasies místicopolítiques inspirades en la revolució francesa i dedicades als reis de Prússia. En 1799 escrigué El món cristià o L’Europa, estudi de filosofia de la història, que és el que més ha fet que els protestants ataquessin an En Novalis per catòlic. Ademés, han restat d’ell fragments filosòfics, cartes, memòries, etcètera.
En l’intent d’En Novalis, la seva obra capital havia d’ésser l’Enric d’Ofterdingen, novel·la que deixà inacabada (sols n’escrigué la primera part i algun capítol i el plan de la segona), i en ella volia posar tota la seva visió de la vida, la vida tota vista al través de la poesia. S’hi coneix la influència de l’obra Sternbald; del seu amic Tieck. La idea la tingué En Novalis en la primavera de 1799, quan sentí contar per primera vegada la llegenda d’Ofterdingen. La poesia de l’Edat Mitjana, sobretot del temps aquell d’En Frederic II, impressionà vivament al poeta; i prenent aquell assumpte sembla que volgué fer l’antítesi del Guillem Meister d’En Goethe. D’aquesta obra diu En Novalis: “Els anys d’aprenentatge de Guillem Meister se pot dir que són una obra ben prosaica i ben moderna. En ella lo romàntic, la poesia de la Natura, lo meravellós, tot se’n va a rodar. Només tracta de les més ordinàries coses humanes: la Natura i el misticisme hi són del tot oblidats. És una història casolana, burgesa, idealitzada: en ella lo meravellós, lo poètic, és considerat com cosa de pura fantasia. L’esperit del llibre és un ateisme artístic. És una mena de Candide contra la poesia.”
En contraposició a tot això volgué En Novalis presentar la poesia de la Natura i del Misteri en aquesta obra d’art universal, en aquesta novel·la que volia que fos una “Apoteosi de la Poesia”, fent-ne hèroe al poeta Enric d’Ofterdingen. La primera part és el poeta que es forma; la segona, el poeta que es manifesta. I encara que l’obra restà, com hem dit, incompleta, s’hi veu ja l’esperit de plenitud artística. Cert que la seva composició no és del gust modern, però el llenguatge és encisador per la bella puresa. En Dilthey diu que el tors d’Ofterdingen és lo més bell que En Novalis hagi fet, i afegeix, parlant de l’estil en què està escrit: “Una encantadora melodia del llenguatge embolca el pregon sentit d’una ànima exquisida devotament consagrada a lo més gran de la vida.”
Aquest bell sentit de l’obra és lo únic que en una traducció pot tractar-se de transmetre; i encara Déu ajut que un puga aconseguir-ho en lo menester almenys. Però l’obra és tan flairosa, que només de tocar-la, encara que hagi sigut amb poca traça, bona aroma m’haurà deixat als dits. I és tot lo que ofereix al lector català.
EL TRADUCTOR
Joan Maragall: Pròleg dins Novalis, Enric d’Ofterdingen dins Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, ps. 573-578. (Biblioteca Perenne; 4).