Ens decidim a exposar en públic les nostres idees després d’haver-ho fet des de les planes de «L’Avenç», aprofitant la primera ocasió que se’ns ha presentat de poder entrar en brega, gràcies a una conferència donada en aquest Centre pel distingit catedràtic Sr. Rubió i Lluch. Nosaltros hem fet per ara de la llengua el principal objecte dels nostros estudis, considerant-la l’element més necessari per a un poble que vulgui tenir personalitat pròpia i la primera arma per a defensar les seves aspiracions i els seus ideals.
Únicament la circumstància d’haver fundat «L’Avenç» i per procedir amb ordre cronològic fa que siga jo el primer en parlar-vos. No faré sinó posar-vos en antecedents, per lo que han de dir en Casas i en Fabra: exposaré els ideals de «L’Avenç» fins a entrar-hi els dos esmentats companys, perquè us feu càrrec de com estava preparat per a rebre’ls i fer-se el campió de la reforma lingüística.
En «L’Avenç», hi germinava des d’un principi, encara que d’una manera primitiva i incomplerta, l’aspiració a complir un fi modern apropiat a les circumstàncies de la nostra època. S’ha procurat reunir firmes de tots els camps, donant la més àmplia llibertat als escriptors, la franquesa més gran ha dominat en les crítiques i s’han discutit homes i teories sense prejudicis ni exclusivismes. Sobretot en l’època d’en Perés i del malaguanyat López Oms, «L’Avenç» va empendre més volada, fent-lo entrar en Perés de ple dintre el naturalisme en art. Lo que havíem fet en els primers temps era imperfecte, innocent; però avui, al contemplar-ho passats deu anys, fins ens arriba a fer bon efecte, i ens convencem de que d’allò havia de venir l’estat actual; més a més quan quasi totes les manifestacions de la humanitat s¡han anat desenrotllant des de llavores dintre el mateix sentit d’aquelles nostres aspiracions incomplertes que sentíem.
Tant l’art com la ciència estudien avui la Naturalesa i la Humanitat franca i directament, sens idees preconcebudes ni traves que lliguin, preocupant-se sobretot de sorprendre lo més aproximadament possible, la veritat. I com per revenja, al sortir de les traves acadèmiques i uniformistes filles de l’època del Renaixement, fins han arribat a exagerar la nota, fent i subdividint escoles que no precisen per a produir l’obra artística.
Tota entitat política o artística, procura sobretot obtenir caràcter propi. Això és lo que fa la diferenciació d’individu a individu, de raça a raça, i això és lo que ha donat especial segell a les manifestacions artístiques de cada poble i de cada època.
Però perquè aquest caràcter o temperament propi puga donar veritables resultats, no cal que el tanqui dintre d’una especialitat l’home, o dintre d’una regió la raça, sinó que deu ser fill del contacte i mútua correspondència amb tots sos semblants, o bé amb tots els pobles, obeint tendències naturals de tot organisme vivent i sociable. Convé, en fi, una universalització per a arribar a obtenir aquest caràcter propi; aixís com la Naturalesa universalitza en la sortida del Sol i especialitza en la diversitat dels celatges.
Quan un poble, en lloc d’obrir-se a totes les influències, es decanta a una de determinada, corre el perill de perdre lo que tingui de propi, ofegat per una centralització que, si bé alguna vegada pot donar resultats pràctics i saludables, és, en general, funesta per al poble dominat, com bon exemple en presenciem tots els catalans.
Lo que cal per al bé de les nacionalitats és un equilibri entre la importació i l’exportació com el que estableix el comerç, però moral i intel·lectual.
La manera com s’ha anat dividint el camp de cada ciència antiga, donant una diversitat d’estudis extraordinària (conseqüència natural d’esbrinar tot l’existent), lligats al mateix temps per una solució de continuïtat que va d’una ciència moderna a l’altra, trencant límits, fent-ho tot digne d’observació, és un fet que ve a comprovar lo que diem.
Un dels caràcters més distintius de l’època nostra, és el desemmascarar el prejudici i la preocupació, i el d’aixecar al mateix nivell d’estudi tot lo que la Naturalesa i l’Home ens mostren davant dels nostros ulls en la vida de que formem part; lo bo i lo dolent, lo bonic i lo lleig.
D’aquesta manera de sentir, tornant a lo que ens rodeja després de temporades de divagacions i somnis, tornant a la llar després de mals viatges, ha sigut fill del naturalisme. I avui, obeint l’esperit del dia, per tot arreu on hi havia una nacionalitat adormida, hi ha hagut un despertament i tot poble que s’ha vist amb llengua pròpia, que s’ha sentit amb caràcter propi, ha renascut a poc a poc, reclamant la restitució de la seva personalitat temporalment apagada: ajudant-se de que l’art i la ciència, amb el panteisme i el naturalisme moderns, no desprecien cap element de la humanitat ni de la naturalesa per petit que sigui, ha romput tots aquells frens polítics, socials i artístics del món clàssic, de manera que regionalisme i naturalisme han vingut a ser una mateixa cosa.
Aquestes nacionalitats, absorbides i dominades durant l’època del Renaixement –quan política i art se concebien baix una idea falsa, ja que es prenia per regles i per nord, una altra època que no era la seva– s’han recordar amorosament de l’Edat Mitja, època de caràcter propi bastant diferent de com ens la pintaven els escriptors del segle XVI i XVII.
Trobem sobretot l’Edat Mitja molt dividida, i que les divisions de nacionalitats solen correspondre a la de races. L’empenta nova que va dur el segle XIII prova que les idees estaven ben preparades. Les relacions artístiques i polítiques eren bastant íntimes; tot s’encomanava de pressa d’una nació a l’altra, i prova en tenim a Catalunya.
L’art gòtic, nascut a França, s’escampa aviat per les altres nacions, i a Catalunya pren un caràcter marcadíssim i apropiat amb el dels catalans.
Lo mateix passa amb la nostra literatura. Neix també de les cançons de gesta i dels fabliaux; però, quin caràcter més propi no pren des de que el ren en Jaume trenca la tradició d’escriure en llatí, i, deixant-se de formes aprovençalades, com feien els poetes, usa la llengua vulgar catalana en la seva crònica? Un esplet de cronistes, com no té cap altra nació, segueixen el monarca extraordinari, donant a la nostra literatura una fase realista i sincera. Fins els pensadors i propagandistes, que a tot arreu són prou confosos i divagadors, tenen, entre nosaltres un estil planer i corrent i donen a conèixer un ideal ben humà. L’exuberància de l’escola valenciana (filla d’Itàlia) demostra una decadència i prepara la influència de Castella, tot sent incomprensible per als catalans. Fóra de bon fer, i donaria llum sobre el caràcter de dos pobles, un estudi comparatiu entre el català de Francesc Eiximenis, sincer, càustic i grave d’estil, tractant amb molt pit assumptos del seu temps, i el valencià Roís de Corella, preocupant-se excessivament de la forma i tractant assumptos mitològics.
Barcelona decau, València prepara la influència castellana, i Catalunya, perdut el caràcter, prefereix no produir literatura ni art.
I les influències que han vingut de l’Ebre han sigut sempre funestes per a la nostra terra, mentre que les bones en art, ciència i política ens han arribat passant els Pirineus, i s’han assimilat més a la manera de ser del nostre poble.
El despertament actual ha de donar una hora o altra, caràcter propi a la nostra nacionalitat, perquè de grat o per força anem a remolc de l’ambient naturalista que ara es respira.
La influència castellana que des de fa tant temps pesa sobre nosaltres, sense que mai arribi a triomfar, ha impedit que el moviment actual tingués segell marcat.
Se’n ha malmès la llengua de part de fora, sobretot en el llenguatge escrit; molts són els escriptors que en cas de dubte de català s’aconsellen amb la Academia Española, la que dicta i força la llengua del geni més distint de la nostra entre totes les llatines. Prou ens n’adonem nosaltres que ens trobem en un treball de depuració de la nostra llengua tot revestint-la com a idioma modern. Sort de que el llenguatge parlat ha conservat la sava.
En literatura sí que ens va imposar de valent el gènero castellà. Encara avui en els Jocs Florals, que representen la primera etapa del nostre renaixement, estacionària, hi abunden odes, elegies, himnes, ni més ni menos com si fóssim en aquelles èpoques de grans emperadors i de literatures cortesanes. Alguns han volgut ser modernistes, variant els temes, cantant la indústria, el ferrocarril, l’electricitat, però tancant-se dintre els vells procediments, i sens fer-se càrrec dels seus entusiasmes momentanis i de que el progrés vol dir evolució constant, i sense fi.
Ara, el que d’una manera sobtada es dedica a l’estudi de les coses passades, sense un ideal modern que el dirigeixi i amb criteri pessimista sobre l’estat actual de les coses de la nostra terra, corre el perill de deixar-se dur per l’amor despertat pel coneixement d’una època determinada, i fins, de caure en l’error de voler abillar la Catalunya d’ara amb vestits passats de moda, com si no hi haguessin sigles de per mig, sense fer-se càrrec de que Catalunya ha combatut com els altres països per les idees modernes, i sense veure que a través del temps hem anat transformant, emmotllant i modificant la nostra llengua, costums i caràcter, que avui conservem amb una vitalitat extraordinària.
Aixís sentia, aixís pensava «L’Avenç», quan va unir-se-li el reforç d’en Casas i d’en Fabra.
Aquests dos companys que sense saber-ho l’un de l’altro feia anys es dedicaven a l’estudi de la nostra llengua amb els mateixos procediments, quan se van seure per primera vegada encara no fa un any i mig, es van trobar amb la sorpresa agradable, ja que el fet venia a reforçar les conviccions de tots dos, de que coincidien en la manera de resoldre el problema lingüístic.
Vàries vegades «L’Avenç» s’havia queixat de l’anarquia existent entre els escriptors catalans en matèria de llengua, de manera que l’ideal de la nostra revista es venia a completar en la reforma lingüística.
Amb poques converses em vaig convèncer de que amb l’associació d’aquests nous elements, les tendències i fi de «L’Avenç» quedaven definits; i ja des d’aleshores vàrem decidir, d’entre els diferents estudis que «L’Avenç» ha d’entrependre, començar pel primer, pel més vital en les circumstàncies actuals, per l’estudi de lo que ens ha de ser via segura per arribar a obtenir la reivindicació del nostre poble, això és, la llengua que parlem.
Amb prou feina fa un any d’aquesta resolució, i nosaltres mateixos ens sorprenem dels falaguers resultats pràctics de la nostra campanya lingüística.
A partir dels primers articles publicats per en Casas a les darreries de l’any 1890, s’han insertat en «L’Avenç» una porció de treballs de molt distintes plomes, acollint, amb entusiasme els que ens han comprès, totes o la major part de les nostres reformes ortogràfiques; ha vist la llum la notable Gramàtica d’en Fabra; el delicat i llegit poeta Apel·les Mestres l’accepta en les seves obres amb espontanitat i convenciment; l’escriptor muntanyès Bosch de la Trinxeria l’admet en sa darrera novel·la Montalba; tot això sens esmentar les petites influències que remarquem en algunes de les publicacions catalanes que es preocupen de la manera d’escriure.
I per part de dins, cada dia ens trobem amb nous companys que vénen a donar-nos ajuda, que sense ser procedents de cap camp catalanista, escriuen en català perquè és lo natural, perquè és lo que es deu fer a Catalunya.
Això és lo que hem obtingut després de treball, estudi i perseverància: a despit del buit que volen fer entorno nostro alguns elements catalanistes apassionats i malvolents.
En aquest Centre que, com «L’Avenç» d’ara deu la seva vida a una fusió, i on és tradició el treballar per al coneixement de les coses de la terra, hem trobat la porta oberta, i ens hem llençat a exposar algunes de les nostres conviccions en matèria de llengua i a explicar les reformes introduïdes en la nostra revista.
Per les pròximes conferències us fareu càrrec de que el nostro intent és estudiar la llengua viva d’un poble viu, i us convencereu, tal vegada, de que si el català escrit d’avui no ha conquistat tots els cors, és perquè no és prou català.
La nostra empresa és patriòtica, i amb aquest convenciment seguirem els nostros treballs d’estudi i de propaganda amb tota la seguretat i constància que ens dóna la nostra bona fe.
Per la meva part és tanta, que fins contrariant el meu temperament i inclinacions naturals, m’he exposat a dirigir-vos avui la paraula sense saber-ne.
Reclamo de vosaltros la mateixa bona fe i atenció, per lo que han de dir-vos en Casas i en Fabra quan entraran de ple en l’estudi de la nostra llengua.
J. Massó i Torrents
MASSÓ I TORRENTS, J. “Com és que «L’Avenç» s’ha llençat a la reforma lingüística”, dins Vicente Cacho Viu (ed.), Els modernistes i el nacionalisme cultural. Antologia. Ed. de La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984, pàgs. 52-57