El Somni d’una nit d’estiu, que Shakespeare escrigué immediatament després d’haver compost els seus admirables sonets, és per mi una de les obres més importants i més convincents del romanticisme.
La influència del Somni d’una nit d’estiu en la poesia de la primera meitat del segle XIX ha sigut formidable, i jo estic cert de què no és encara estroncada. La deliciosa troballa de Shakespeare és d’una puresa poètica tan gran, que àdhuc un dels més intransigents simbolistes, Van Leberghe, qui anomenava “mico enorme” al dramaturg anglès, confessa llegir el Somni amb gaubança i edificació. Les tres accions autònomes del Somni: la del món invisible, alat, lleuger, musical –la d’una societat polida, amorosa, aventurera i brillant–, la d’una colla grotesca de menestrals barroers, virolada i extraordinària, avancen punyides a penes per lligams subtils i mai s’acaben els prodigis i les venustats.
De vegades Oberon s’enfada, però és només perquè els follets s’amaguin. Hermia plora, però és només perquè ses llàgrimes, caient damunt les petites flors, emperlin les tímides coroles. Car tot, en el Somni, és motiu de gràcia i de bellesa. Shakespeare ha aplegat en el Somni les boniqueses més gentils que poden trobar-se en amors; les més divines interpretacions romàntiques dels misteris de la natura que el folklore anglès hagi creades; les paraules més nobles que puguin dir els reis; les gestes més humorístiques d’una menestralia extravagant, caiguda en mans d’un follet facciós.
És gairebé contra la meva voluntat que la meva traducció del Somni fou impresa; és gairebé contra la meva voluntat que ara van a representar-la. Oh, Déu meu!, en aquesta preciositat de Somni jo l’he marcida, jo l’he sollada; i quina venjança!, me prenen l’obra de la meva malvestat, i l’aixequen perquè la vegi tothom! És una crueltat. Jo estic avergonyidíssim.
Però en fi, sacrifiqueu-me. Val la pena sacrificar-me a mi, petit poeta embadalit amb l’obra genial de Will, perquè esdevinguin totes aquestes coses belles: que puguem sentir dir versos als nostres actors, que se’ns doni la música adorable de Mendelshon acompanyada de figuracions, que en Gual tingui un motiu per fer-nos aparèixer delicadíssimes fantasies, que el bru Pahissa, de frac, dirigeix les melodies sobrenaturals...
I no parlo de la fruïció de l’obra shakespeariana, perquè no sé lo que en queda, ni si en queda res, de la inspiració del “mico enorme” en aquelles pàgines confoses de la meva llibreta de somiador. En tot cas, si Shakespeare fracassa (!) jo no faré com aquell tenor dolent que, aclaparat en el Lohengrin per una allau espantosa de tota mena de fruits de la terra exclamava: “Pobre Wagner...” Jo evocaré l’espectre de Will i li demanaré perdó amb força sanglots i lamentacions, contorsionant el meu cos pecador, i estanallant-me finalment a terra, com un homeier absurde i monstre acaligeneic.
Josep Carner: Del "Somni d'una nit d'estiu", "Teatralia", 1-X-1908, ps. 77-81. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 98-99. (L'Alzina; 12).