Enllestida i lliurada a l’editor la meva traducció de Pickwick Papers, i molt avançada la de David Copperfield, en plena atmosfera dickensiana, doncs, he llegit amb interès els dos articles que l’autor inoblidable de La basarda i el Rem de trenta-quatre, el nostre magnífic Ruyra, dedica a Barnaby Rudge amb motiu de la traducció que n’ha fet i en comença a publicar a “El Matí” l’estrenu i lleialíssim Pau Romeva.
Ruyra dedica un paràgraf al convencionalisme, en l’obra dickensiana, dels desenllaços feliços, en contrast amb la genuïna inspiració, de vegades força més obaga, del gran novel·lista anglès –el millor desenllaç del qual (el menys convencional) és, em penso, el d’aquella fina delícia daurada i grisa que és Great Expectations.
És possible que cada època, que cada moda i fins que cada personalitat genial tingui els seus convencionalismes. Grans novel·listes, com Hardy, han acceptat el convencionalisme dels desenllaços amargs. I en realitat, potser és la mateixa idea del desenllaç el que és convencional. La vida multiforme, embarbesclada, cada dia recomençant entre inacabaments, no té aquelles solucions destriades, aquells atenyements definitius, aquella netedat il·lògica de destins que el novel·lista del segle XIX ens volia fer creure. Per a cada personatge sí que hi ha un desenllaç, que és la mort. Però no sé si pot dir-se correctament desenllaç a un fet cabdal que de vegades arriba com una sorpresa incongruent, de vegades com el diferit estroncament d’una decadència ja insignificant.
Un lector de velles novel·les –n’hi ha–, si de cop i volta es posés a llegir-ne de les més modernes, tot sovint creuria, malavesat com està, que les novel·les d’ara no acaben. En alguns novel·listes d’altíssima consciència, no hi ha pas dubte que significa un respecte a aquesta dèria que tenen de restar “penjades” les més de les accions una mica extenses que es perfilen, o tot just es comencen de perfilar, en la societat dels homes. Els estils de la vida no solament són efímers: són també inconcluents.
Tanmateix, es pot sostenir (tenint a la vista el text del darrer capítol de Pickwick Papers) que Dickens era prou conscient del convencionalisme dels seus desenllaços. Ni és l’únic autor assenyalat que ha sabut adonar-se de les volgudes limitacions o artificialitats de la seva fórmula artística.
I no vull pas dissimular que si una certa dissolució dels arguments de les novel·les modernes en la incompletesa em sembla més honest que no pas els vells desenllaços artificiosos, és probable que d’altres convencions hagin lliscat a un gènere literari que n’és, potser, el més afectat.
Però, tornant a Dickens, crec que tot i les seves tares, o si voleu les seves febleses, hi abunden tant les excel·lències clares i obscures, ha immortalitzat un doll tan abundós d’humanitat i ens ha donat una lliçó tan esplèndida de generositat cordial, d’horror a la sòrdida injustícia, de coratge moral, que crec, com Pau Romeva, que serà un gran bé la seva difusió a Catalunya. Si em vaga, a la meva traducció de Pickwick Papers i de David Copperfield hi faré seguir la de Great Expectations, i hauré treballat de tot cor en la tasca que ell recomanava. I si no és amb els mereixements de l’amic Romeva, haurà estat almenys amb la il·lusió i la bona fe del memorable senyor Pickwick.
Josep Carner: Dickens a Catalunya, “La Publicitat”, 18-IX-1930. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 173-174. (L’ Alzina; 12).