DEL DOLCÍSSIM NOM DE LA BEN PLANTADA, AMB ALTRES PARTICULARITATS
Ara és quan es declararà el nom de la Ben Plantada. Aquest matí, en llevar-se, el Glosador ha sentit imperiosament que calia que això es fes avui. Ahir hauria estat massa d’hora. Demà, ja pecaria de tard. (L’aprenentatge de la Ben Plantada, per tal com fortament es recolza sobre les essències veritables, pot donar-nos aquestes infal·libilitats precioses sobre l’oportú.)
Com et dius, Ben Plantada? Em dic Teresa.
Teresa, nom ple de gràcies, quan es pronuncia a la manera dels catalans.
Teresa és un nom castellà. Allí dalt és un nom adust, encès, groc, ascètic, aspre. És un nom que rima amb totes aquestes coses, de les quals es parla tant, de «la fuerte tierra castellana», de «el paisaje austero, desnudo, pardo», de «los hombres graves, vestidos de fosca bayeta», de «Ávila de los Caballeros», de «el alma ardiente de la Santa», de «Zuloaga, pintor de Castilla», de «El retablo del amor», de «La mística sensualidad, esposa de Cristo o mujeruca». Ja sabeu, fa?, quina mena de coses vull dir.
Però arriba el mateix nom a casa nostra i de passar-se’l per la boca d’una altra manera, guanya una altra sabor. Una sabor alhora dolça, casolana, calenta i substantiva, com la de la coca ensucrada. Teresa és un nom que té mans; capaç de la carícia, de l’abraçada i de la labor. Teresa és un nom, a la vegada modest i molt fi. Teresa és un nom feiner. Teresa és un nom per a respondre, amb una veu de contralt: «Servidora, em dic Teresa». Teresa és el nom de les que tenen, com l’Adelaisa del Comte damnat (la qual no es va dir Adelaisa sinó perquè vivia en uns temps molt romàntics, historiats i ornamentals), una mica de sotabarba arrodonit i un clot a cada galta.
I ara que he anomenat l’Adelaisa del Comte l’Arnau, m’ocorre de meditar sobre quina semblança o dissemblança pugui tenir la Ben Plantada amb ella. La Raça hi és, enèrgica en totes dues. Mes penso que Adelaisa era tacte i color, però la Ben Plantada ja és Mesura. Totes dues volen dir: instint. Però en Adelaisa l’instint sembla sobretot dirigir-se als fins de l’espècie; mentre que en la meva el que funciona subtilment és l’instint de la Raça: és a dir, una cosa que ja significa intel·ligència, i –profunda, insconscientment– Cultura. L’Adelaisa hauria estat el mateix que va ésser, comptant només que amb la terra i el cel de la seva pàtria. La Ben Plantada, en canvi, tal volta no fóra el que és avui, si no hagués existit Ausiàs March. Prenent les coses per altre cantó, l’Adelaisa és de la muntanya i la Teresa és de la marina. Prenent-les encara diferentment: l’Adelaisa correspon a l’arquitectura romàntica, mentre que la Teresa correspon al neoclassicisme.
Ai, quina deliciosa sensació d’intimitat anomenant també Teresa la que fins avui havíem anomenat únicament la Ben Plantada!
Teresa, Teresa maca, lloat sia el teu nom dolcíssim! Totes les Tereses que hem conegut han estat maques, però tu, la més maca de totes. I així el record de les altres l’adorem en tu.
A la nit alta, sortint del Casino, aquells de nosaltres que tenen una veu de baríton canten una cançó passada de moda, que diu:
«Teresa:
Jo en tinc impresa
La teva casa
Dintre el meu cor.
I moriria
De gelosia
Si un altre daves
La teva amor.»
I si, la cançó diu una bona veritat.
La situació hi és ben retratada. Avui tots som en pau i en ordre i en millorament i aprenentatge espiritual, perquè la Teresa ens tracta tots per igual. Però el dia que en distingís un!
I, no obstant, bé haurà de distingir-ne un, més tard o més d’hora!
Heus ací, doncs, la posició del conflicte plantejada netament en el primer acte, com en tot drama que es respecti.
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, I, IX, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 48-52.