L’autor d’aquesta versió directa del Càntic dels Càntics no gosaria avui, en publicar-la a prec d’uns amics fidels, ultrapassar, amb comentaris propis que hi introduís, la pura intenció lírica que cinc tardors enrera la hi dictava. Però com que la mateixa literalitat nua és un perill en un llibre del qual la delicada natura ha estat objecte de tan vives controvèrsies, entusiastes i greus, val a dir, per bé que no hi han mancat darrerament opinions barroeres o cíniques, el traductor creu necessari d’escriure en el llindar la seva submissió a la doctrina constantment i unànimament sostinguda per l’Església Romana, depositària legítima dels llibres canònics, i entre ells del Càntic de Salomó.
Així, doncs, empra dins ella una veu autoritzada com és la de l’Ab. F. Vigoroux, extractant de la seva edició de la Santa Bíblia uns quants paràgrafs cabdals que hi fan referència:
“L’expressió Càntic dels Càntics és un idiotisme hebreu que significa: el més bell, el més excel·lent dels càntics. Aquest càntic, veritable cant d’amor, expressa els sentiments a la vegada més ardents i més tendres, i respira totes les dolçors d’aquesta afecció. És la conversa d’un espòs i d’una esposa que s’expressen llur amor. L’un apareix adés sota el títol de pastor, adés sota el títol de rei, i sota el nom de Salomó, i l’altra sota els d’una pastora, d’una esposa, i porta el nom de Sulammita, que és amb força versemblança el femení de Salomó. L’autor introdueix unes donzelles que acompanyen l’esposa i que prenen diverses vegades la paraula, i els germans de l’esposa, que intervenen una vegada.
“Considerem probable que aquest càntic és purament al·legòric, i que ha de ser entès únicament com expressió de l’amor mutu de Déu i la seva Església. És el sentiment de Teodoret que cita, com participant-ne, no sols Eusebi, Orígenes, Sant Cebrià i els Pares que tocaven als temps apostòlics, sinó encara els que han vingut després d’aquests tres il·lustres doctors. Hom ha pretès, és veritat, que Salomó havia descrit d’una manera obscena el cos de l’esposa; però cal remarcar: primer, que la simplicitat del llenguatge està sempre en proporció amb la simplicitat dels costums, i que, per consegüent, un poble senzill parla senzillament i sense marrada. Ara, el poble hebreu, que era incontestablement en aquest estat de simplicitat natural, no s’ofenia de cap manera per certes descripcions que colpeixen i fereixen necessàriament la nostra imaginació corrompuda. Segon, que a Orient els homes, no vivint amb les dones, s’expressen molt lliurement entre ells, i no coneixen aquesta reserva que necessita, entre els Occidentals, la mescla dels dos sexes. Aquesta observació és també aplicable a les dones, que, per llur banda, no són menys lliures entre elles. Tal com en aquests climes la nuesa gairebé sencera no xoca els ulls, així tampoc la més gran llibertat en les expressions no ofèn de cap manera les orelles. Terç, que les descripcions que ens semblen més lliures no són posades en boca de les persones estranyes, sinó en la de l’espòs i de l’esposa o de les seves companyes, cosa que fa que sigui observat el decorum. Quart, que la majoria dels pobles d’Orient pinten l’amor mutu de Déu i dels seus fidels adoradors sota imatges emprades a l’amor sensual. Cinquè, per fi, que, com els personatges reals del Càntic són Déu i la seva Església, aquesta descripció de les parts del cos esdevenia necessària per expressar les qualitats inefables d’aquests esposos divins...
“El títol hebreu del Càntic l’atribueix a Salomó (cf. III Reis IV, 32) i la tradició gairebé universal, jueva i cristiana, l’ha considerat sempre com obra del fill David. Un cert nombre de crítics moderns pretenen, al contrari, que aquest poema és de data més recent; alguns no el fan remuntar més enllà de l’època d’Esdras i de Nehemias. S’apoien principalment, per sostenir llur opinió, en els aramaismes o expressions caldees que hom ensopega dins l’original. Però aquesta raó no és fonamentada. Excel·lents coneixedors atribueixen el Càntic a l’edat d’or de la literatura hebraica, i els quants mots forasters que hom hi troba poden explicar-se pels gustos exòtics de Salomó, o per canvis lleus introduïts després del captiveri pels copistes. El llenguatge és, altrament, en el seu conjunt, conforme al que hom esperaria trobar en boca del cèlebre monarca, les imatges que emplea són les de la seva època, etc.; li plau d’esmentar els animals i les plantes, la tórtora, la cérvola, el cipre, etc. (cf. III Reis IV, 33), els objectes preciosos, l’ivori, el marbre, el safir, etc.; el seu istil, pels mots i pels tombs de frase, s’atansa al dels Proverbis tant com ho comporta la natura diferent del gènere i de l’assumpte.”
Carles Riba: “’Càntic dels càntics. Llibre de Rut’. Designi del Traductor “ dins Carles Riba: Càntic dels càntics. Llibre de Rut. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1918, ps. I-IV.