XXV
L’endemà, a casa dels meus senyors, vaig trencar un vas i me’l van fer pagar per nou, això que ja estava una mica esquerdat. Quan vaig arribar al pis, carregada amb les veces, cansada que no podia més, em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè. Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo també em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta.
–Tot el dematí encerant i tapant forats de corc i arribo a casa i en comptes de trobar-hi la pau i l’alegria, trobo plors i drama. I el més calent a l’aigüera.
I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que a veure si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer. I per acabar em vaig empassar el mal i vaig rentar la cara als nens i també em vaig rentar la cara jo i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis.
I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com… Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. I mentre en Quimet esmorzava amb les cames cargolades en els barrots de davant de la cadira i tot d’una en va descargolar una i va dir tot fent moure el peu que potser tenia com una mena de caliu al genoll que li escalfava els ossos, jo pensava en l’acabament del poble dels coloms i tot el que en Quimet em deia m’entrava per una orella i em sortia per l’altra com si, d’orella a orella, se m’hi acabés de fer un forat.
Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, ¡tot a passeig! Cua de gall dindi, caputxa, monja, colomins i colomons, ¡tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terra. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, ¡tot a passeig! La mare d’en Quimet, sense voler, m’havia donat el remei… I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven. Aprofitava que els nens dormien en havent dinat i aleshores pujava al terrat i turmentava els coloms. La golfa del terrat bullia com un forn, tot el sol del dematí s’apilotava al sostre i el feia cremar; i entre la febre dels coloms i la pudor de la febre, allò era l’infern.
El colom que covava, quan em veia a prop, alçava el cap i estirava el coll, eixamplava les ales, protegia. Quan li ficava la mà sota del pit volia picar-la. N’hi havia que s’estarrufaven de ploma i no es movien, n’hi havia que fugien i, neguitosos, esperaven que marxés per tornar al covador. Un ou de colom és bonic, més bonic que no pas un ou de gallina, més petit, més a punt perquè càpiga a la mà. Agafava els ous del colom que no fugia i els hi passava per davant el nas, i el colom que no sabia què era la mà ni els ous ni res de res, tirava el cap endavant, obria el bec i em volia picar. Petits i polits, els ous eren calents d’estar coberts de ploma i feien olor de ploma. Al cap d’uns quants dies, molts covadors estaven abandonats. I els ous, quiets al mig del seu niu d’espart, es podrien. Es podrien amb el colomí a dintre, encara a mig fer, tot sang i rovell i el cor primer de tot.
Després anava al pis i entrava a l’habitació petita. Una vegada, un colom va sortir volant pel forat de la trapa, com un crit. I al cap d’una estona va treure el cap per un costat de la trapa i em vigilava. Els bútxeres deixaven el covador d’un vol feixuc i es quedaven a terra molt amoïnats. Els cua de gall dindi eren els que es defensaven més. Vaig reposar una temporada i era com si no hagués passat res. Ho havia d’acabar. I en comptes d’espantar els coloms perquè avorrissin les cries, em vaig posar a prendre’ls els ous i a sacsejar-los amb fúria. Esperava que ja hi hagués el colomí a dins. Que se li ben estabornís el cap contra la closca de l’ou. Els coloms covaven la cria divuit dies; quan eren a mig, sacsejava els ous. Com més avançats estaven en la feina de covar, més s’enverinaven. Més febre. Més ganes de voler picar. Quan ficava la mà per sota de les plomes calentes, el cap i el bec del colom buscaven la meva mà per entre les seves plomes, i quan la meva mà sortia amb els ous, la picaven.
Va ser una temporada de dormir neguitós. Dormia amb sobresalts al cor com quan era petita i els meus pares es barallaven i la meva mare es quedava trista i sense esma asseguda pels racons. I em despertava a mitjanit, com si m’estiressin els dintres amb un cordill, com si encara tingués el melic del néixer i m’estiressin tota jo pel melic i amb aquella estirada fugís tot: els ulls i les mans i les ungles i els peus i el cor amb el canal al mig amb una gleva negra de sang presa, i els dits dels peus que vivien com si fossin morts: era igual. Tot era xuclat cap al no-res altra vegada, pel canonet del melic que havien fet assecar lligant-lo. I al voltant d’aquesta estirada que se me’n duia, hi havia un núvol de plomes de colom, flonjo, perquè ningú no s’adonés de res. Va durar mesos. Mesos i mesos de mal dormir i de fer malbé els ous dels coloms. Molts covaven d’esma dos o tres dies més del temps que havien de covar, esperant.
I al cap d’uns quants mesos en Quimet va començar a rondinar i a dir que els coloms no valien res, que només servien per agafar espart amb el bec i fer niu i tot plegat aigua pudent. Tot perquè sí.
Tot perquè jo no podia més, amb les criatures tancades, rentant plats en aquella casa, on ningú no servia per res, només per ficar-se culleres plenes de menjar a la boca, amb un nen que els havia sortit escanyolit de tant que s’havien pogut mirar a fer-lo… I encara, al terrat, hi havia coloms que anaven parrupejant.