Les obres teatrals, per la seva natural condició, no arriben a la plenitud, a la forma adulta i definitiva, fins que es realitzen damunt l’escena. I encara podríem discutir aquesta afirmació; perquè tota obra representada és susceptible de noves possibilitats; pot encara donar més de si en ulteriors representacions més afinades o més intenses, segons la perícia i el talent dels directors de teatre o l’excel·lència dels actors que la facin reviure. Qualsevol comèdia, en el moment que acaba d’ésser escrita, no ha dit tot i no ho ha dit tot encara, perquè sempre li resta un marge per a omplir, necessari a la seva completa manifestació; és el marge assigant als realitzadors i als intèrprets que, naturalment, és il·limitable. En un poema o en una novel·la, al punt d’acabar-los, es pot dir que l’escriptor ha enllestit la feina definitivament; ha consumat un fet inalterable, i al lector i al crític els pertoca abordar l’obra saltant dins el terreny de l’autor; l’autor no es mou de casa seva, que és la seva obra, i qui la vulgui conèixer no té més remei que forçar el domicili, que penetrar en la intimitat literària de l’autor. En el teatre les coses passen completament al revés: l’autor surt de casa amb el seu escrit, que és una capsa tancada, i el contingut de la capsa no es pot conèixer fins que els actors li donen vida amb la viva col·laboració dels espectadors. L’autor, un cop ha finit la feina, no té més remei que desplaçar-se al terreny del públic i fer que l’obra sigui la que penetri en la intimitat emotiva dels espectadors.
D’aquesta condició no se n’ha escapat mai cap obra de teatre, ni les més excelses ni les més afortunades; el teatre s’ha escrit sempre per ésser representat. Això no vol dir que no es pugui llegir teatre, perquè en realitat s’imprimeix molta literatura escènica que va a parar al silenci de la lectura sense passar per les llums i per la sonoritat de l’espectacle. En aquest cas es troben la immensa majoria d’obres del teatre que anomenem clàssic, supervivent damunt les circumstàncies temporals per la solidesa de les seves valors literàries.
És més, hi ha teatres, com el d’Èsquil o d’Aristòfanes, que en llurs remotes representacions van promoure la màxima temperatura col·lectiva, i que avui, pels canvis de les èpoques, dels costums i dels conceptes corrents que es tenen de les coses, fan difícil una representació viva, justa i apropiada, però inviten -i amb quina vehemència!- a una lectura reflexiva.
En el gran tresor pretèrit de les diverses cultures, hi ha produccions teatrals que, no oferint dificultats de representació de les que ara mateix esmentava, porten una tal càrrega de vitalitat i d’explosiva emoció, que la llur sola lectura és ja un festí inapreciable, i sense que encloguin l’ulterior plaer d’una representació perfecta -ai, tan difícil d’aconseguir!- per la llur sola presència en el paper imprès, descabdellen les màximes possibilitats d’entusiasme.
De tots els autors de teatre que les exigències de l’actualitat, les dificultats d’execució i la frivolitat dels públics, obliguen a romandre més temps en els prestatges de les llibreries que en els cartells teatrals, no n’hi ha cap que mantingui una invitació constant a la lectura, amb tanta arrogància i amb tants drets adquirits, com Shakespeare. En dir que Shakespeare continua erigint-se en l’exponent suprem de la dramatúrgia cristiano-occidental, no està dit tot. Perquè podria ésser gran mariscal de les batalles del teatre, i vestir la seva excel·lència amb peculiaritats literàries de difícil accés per al terme mitjà dels lectors. Però Shakespeare quan escriu teatre és l’autor més obert, més clar i més comunicatiu del món; i fins en les seves més profundes amargors líriques, deixa anar tanta matèria humana en la seva arrencada verbal, que el xoc emotiu senyoreja en la consciència dels més refinats com en la dels més primaris. Shakespeare va escriure per a un públic escandalosament barrejat, comptant només amb els moviments del cor; amb el plor i la rialla, que són patrimoni de tothom. Shakespeare, en el seu moment, no va ésser un autor incomprès ni de minories, sinó tot el contrari; si no conduís a irreverència, diria que fou un autor descaradament «comercial»; d’èxit segur. A desgrat d’això, en ell es produí un dels miracles literaris més grans de totes les èpoques: forçat a fer concessions al gust del seu públic, difícilment trobaríem un fragment de la seva obra vastíssima que no pogués inscriure’s en aquell fris etern -sempre actualíssim- on figuren els més elevats encerts de l’esperit. El perquè d’aquest miracle literari està inclòs en el secret del seu geni. Perquè si aquest concepte de geni, aquesta paraula perillosa i desorbitada, es pot aplicar a algun escriptor sense por d’exagerar, cap en el món no se n’ha fet més digne que Shakespeare.
Acostar-se als volums d’aquest home únic amb les pretensions de traduir-lo, no és una empresa fàcil. La vitalitat verbal de l’autor, sembla que es rigui de l’arriscat que va a inquietar-la, amb la insolència d’un tauró inescalable. Però al mateix temps que sembla inaccessible, en el fons i en la forma és hospitalari i agraït. Perquè sobreïx de tanta grandesa -n’hi sobra tanta!- que mal que se’n perdi en la mutilació que tota traducció comporta, encara en resta perquè, el qui no pugui gustar l’original, en trobi a bastament per a trasbalsar-lo.
Els traductors en llengües neollatines -castellans, italians, francesos- han topat davant l’obra de Shakespeare amb dificultats filològiques de vegades sense solució; pequè el vocabulari de Shakespeare, el més ric, el més quantiós i el més desconcertant de tots els escriptors occidentals, ultrapassa les possibilitats d’unes llengües avui controlades per les duanes acadèmiques, i que no poden manejar-se amb aquella anàrquica llibertat i amb aquella desbordant inventiva patrimoni de Shakespeare, que feia el que li donava la gana amb el seu llenguatge d’al·luvió, i de mots importats de la quinta forca, per a ús de pirates, de pagesos i d’aristòcrates, que permetia tota mena d’excentricismes i era el contrari del llenguatge de la prudència i de la mediocritat.
Quan jo vaig emprendre la meva feina de traduir el teatre de Shakespeare, en la qual he matat moltes hores i alguns anys de la meva vida, vaig adonar-me ben aviat que la nostra llengua, amb la seva gran quantitat d'aguts i de monosil·làbics, amb la seva condició oliosa i generosa d’idioma mal·leable i a mig coure, s’adaptava millor que cap altra neollatina, a les tendreses, a les ferocitats i a l’exuberància de l’anglès de Shakespeare. Comparant el meu treball amb versions franceses -les més perfectes, les més solvents- i amb el que d’autènticament responsable s’ha fet en castellà, veia clarament que era molt més factible traduir un vers blanc de Shakespeare dins un vers blanc català, que no fer-ho en qualsevol altra llengua parenta de la nostra. La prova la tenim en el fet que les millors traduccions franceses i les espanyoles i italianes de darrera hora són gairebé totes en prosa.
Això, al meu entendre és impropi. Perquè quan s’escriu en vers, per alguna cosa s’hi escriu; i perquè certes tirades o parlaments de Shakespeare, que el ritme del vers manté verticalment, i els dóna aquell crescendo i aquell moviment que sembla el de la pròpia sang dintre les venes, i l’espectador els escolta amb una certa suspensió, en ésser traduïts en prosa, es desinflen, s’aplanten, i pesen a l’orella del públic.
Un cop vistes les possibilitats que m’oferia el català per adaptar-se al moviment retòric de Shakespeare, vaig intentar que el meu esforç fos el més responsable. Vaig començar a barrejar -cosa incorrecta i nova entre nosaltres- els versos blancs plans amb els aguts, tal com es barregen en el text shakesperià; vaig traduir les parts rimades -que són poques- en formes rimades, i vaig intentar donar un aire popular i una mica salvatge a les cançons intercalades; en altres, com en la famosa «Cançó del salze» d’OTEL·LO, vaig procurar que hi quedés el gust de misteriosa balada. Tot el que és en vers, i tot el que és en prosa, en les meves traduccions, respon exactament a la forma de l’original. Shakespeare acostuma a fer parlar els senyors en vers i d’una manera delicada; en canvi, els criats parlen en prosa i no s’estan de res. Com que Shakespeare menjava a la taula dels senyors es podia permetre aquestes injustícies.
Podent obtenir una aproximada fidelitat formal en les meves versions, he perseguit la més viva fidelitat als conceptes, sense recular davant la cruesa ni l’audàcia dels mots. Perquè, de vegades, aquesta llima dels traductors ha perjudicat la sana sinceritat de Shakespeare. És a dir, jo no he traduït Shakespeare ni ad usum Delphini, ni per a menors d’edat, sinó per a persones fetes, honestes i normals.
D’aquest treball meu n’ofereixo tres mostres en el present volum: ROMEO I JULIETA, OTEL·LO I MACBETH. Totes tres obres, les he vist representar, sempre fragmentàriament -llevat de les versions que dirigí Max Reinhardt i jo vaig aconseguir fa prop de quaranta anys, en la meva estada a Berlín- per grans eminències i per actors mediocres en diferents països i en diferents idiomes.
Aquí, aquestes obres -fins la meva versió de ROMEO I JULIETA- han estat representades; però puc assegurar que mai no les he vistes, ni en tota la seva extensió, ni en tota la seva integritat verbal.
No vull ponderar -perquè és d’una evidència òbvia- la importància d’aquestes tres peces capitals del teatre de Shakespeare; el lector sap per endavant que les tragèdies de l’amor, de la gelosia i de l’ambició, mai no han estat proclamades amb una veu més augusta que la que trobarà en aquest llibre.
Ja que no puc invitar el lector a la representació ideal que jo exigiria per a aquestes tres obres, li ofereixo, almenys, una lectura en la qual compta només, com una novetat, l’experiència de la traducció. Jo crec que aquesta experiència, per a les persones no molt ficades en el món de les lletres, pot ésser una sorpresa. Perquè no són poques les vegades que Shakespeare, en els llibres -com en el teatre-, s’ha servit adulterat. Jo he volgut lluitar contra això, i em donaré per ben pagat si el lector, reaccionant d’un just desmenjament davant la circulació de tants llibres prims de cos i d’ànima, pot trobar, en el gruix d’aquest volum, aquella olor reconfortant de la grandesa.
Josep M. de Sagarra: Prefaci dins William Shakespeare: Romeo i Julieta. Otel·lo. Macbeth. Traducció de Josep M. de Sagarra. Barcelona: Editorial Alpha, 1959, ps. 9-11.