Antecedents (a L'Ingenu seductor, de Salinger)

Fa disset anys que J. D. Salinger, amb una novel·la que acabaria per donar a volta al món, The catcher in the rye,* ell i el seu protagonista, Holden Caulfield, van ser responsables que, per primera i fins avui única vegada, jo m’embranqués en la traducció d’una novel·la. Després d’haver-me repetit que, donades les revesses peculiaritats del llenguatge Salinger-Caulfield, faria bé d’aventurar-m’hi parcialment i a títol d’exercici escolar, un cert dia vaig, diguem, assabentar-me que estàvem decidits a emprendre la traducció.

 

Va ser una experiència llarga, abrupta, feixuga; fins i tot el meu amic Ferrater Mora va haver d’il·lustrar-me i desbrossar el camí més d’una vegada, després d’haver potinejat fins a desenquadernar-lo el meu Appleton’s Dictionary. Tant se val. L’any 1965, amb el número 31 a l’espatlla, L’ingenu seductor va emprendre la seva carrera dins l’abnegada col·lecció del Club dels Novel·listes.

 

D’aleshores ençà han passat, repeteixo, disset anys: exactament els que té Holden Caulfield. No havíem tornat a rellegir-nos fins fa poc temps, just quan el promotor d’Edicions Grijalbo va proposar-me’n la reedició.

 

Donat el meu tarannà vaig témer que no sabria privar-me d’introduir-hi qui sap quantes esmenes. Ara bé, un cop enllestida la revisió de les galerades d’aquest llibre, m’he adonat que m’havia distret de corregir-me, qua havia «respectat» el text de la primera versió, és a dir que acabava de sucumbir a la irresistible atracció que ja aleshores exercí damunt meu aquesta obra.

 

Espero ser entès, ni que fos, ara, vagament, però entès del tot una vegada us trobeu sumits en la lectura d’aquest llibre, o sigui, ja a partir dels primers passos de Holden Caulfield que, escàpol de l’escola en la qual acaba de perdre el curs, us obliga a errabundejar amb ell durant tres dies i tres nits pels laberints de Nova York –pels plaberints d’un univers incomprensible–, no veient-se amb cor encarar-se amb els seus pares i confessar el seu fracàs. D’un record a un altre, d’un lloc a un altre, d’un estat d’ànim a un altre, més que descobrir li toca de comprovar com és en realitat d’incongruent i repel·lent «el món dels adults», assimilant, fortificant-se en les seves crisis d’angoixa o de nàusea, pidolant, en definitiva, que «els grans» li expliquin a fons el sentit de la vida i què amaga l’home darrera les seves màscares, del seu convencional o fals llenguatge.

 

Passeu-me aquesta precipitada i barroera imatge de Holden Caulfield, del minyó que al capdavall de la seva insòlita aventura decideix, convertit en sord-mut, d’anar-se a refugiar tot sol en «un paratge ple de sol i on ningú no em conegui»: no tant per no ser conegut com per no haver de conèixer.

 

Quant a J. D. Salinger (Nova York, 1919), només unes paraules per dir-vos que amb The catcher in the rye («L’ingenu seductor»), sentiu fins a quin punt confia la seva «petició de la veritat, o de l’alegria, o de les raons de viure», a un adolescent a qui el món esglaia, servint-se, tal com subratllà Jean-Louis Curtis, de la tècnica narrativa de l’immediat, sense preocupar-se de si la narració està escrita en pretèrit o en present.

 

Entenc que per Salinger (i els seus escrits posteriors en general ho confirmen) resulta més importan com es diu allò que vol dir-se que no pas simplement allò que vol dir-se; i també prou sovint allò que es calla, i no perquè els punts suspensius s’encarreguin de representar, substituir els silencis; no, tampoc, per fidelitat a una determinada escola d’última hora, sinó tot simplement perquè la vida i el llenguatge ho exigeixen; o bé perquè, qui sap, si el llenguatge de la vida peca tan sovint d’obscur, reiteratiu, vacil·lant, en definitiva de limitat, poc apte. No sé on vaig llegir que Salinger és un diabòlic percaçador de coses informulades. Exacte.

 

Sigueu breu. Doncs bé, res més. Desitjar-vos, sí, que sigueu tan aproximadament feliços com ho he tornat a ser jo en rellegir aquest llibre autènticament deliciós, si no fos que, en el meu cas, he comprovat amb melangiós desassossec, que Holden Caulfield segueix conservant-se tan ben instal·lat en els seus sensibles i màgics disset anys, els disset anys de quan ens vam conèixer, vull dir, d’ençà del nostre pacte, i que en canvi a mi durant aquest brevíssim interval, la vida i «tot plegat» que sol repetir el nostre jove amic, m’ha justament, exactament carregat disset anys al ja tan atrotinat sarró de la meva existència.

 

 

* En la impossibilitat, si més no per part meva, d’acceptar com a títol la traducció literal o aproximada del títol en anglès: The catcher in the rye, vers de Robert Burns, tal com s’explica en la mateixa novel·la, i que en català no tindria sentit, vaig decidir-me pel de L’ingenu seductor, probablement pels mateixos motius que el seu traductor al francès en decidir-se per L’attrape-coeurs.

 

 

 

Barcelona, febrer de 1982