Perquè el català esdevingui abundós, complexe, elàstic, elegant, és necessari que els mestres de totes les èpoques i tots els països siguin honorats amb versions a la nostra llengua i, agraïts, la dotin de totes les qualitats d’expressió i diferenciació que li calen. Perquè la literatura catalana es faci completa, essencial, il·lustre, cal que el nostre esperit s’enriqueixi amb totes les creacions fonamentals. Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes!
I certament mai allò que sigui absolut autoctonisme –i per lo tant parcial humanitat– pot senyorejar l’univers. No hi ha personalitat més migrada que la dels sorruts. Per fortificar-ne un, i viure esplèndidament, necessita quelcom semblant a acaparar la riquesa de la sang agena, convertint-la en estrènua saba personal, multiplicant sempre els esforços per intensificar aqueix exclusivisme heroic i genial de fer afluir a la pròpia essència totes les deus inestroncables de la vida.
És per això que jo veig amb un esguard de joia i entusiasme aqueixos imperialistes de la llengua i la literatura que ens duen o volen dur-nos els tresors que, posseïts per la gent normal de tots els països del món, romanien encara soterrats per a nosaltres. Jo penso amb una inexplicable delícia en el Rubió i Lluch que ens portarà l’Anacreont, el Manuel de Montoliu que treballa la versió del Dant, el Pijoan que ens ha promès el Banquet de Plató, el Gabriel Alomar que ens dóna l’Horaci, el Ruyra que poleix traduccions de les grans obres índiques i vosaltres encara –que fóra llarg anomenar– que jo sé que en el silenci i la pau de vostres lleures feu vibrar en llengua catalana el Sòfocles, el Píndar, el Llucià de Samosata, el Virgili, el Lucreci, les seleccions patriòtiques, el Rabelais, el Goethe!
Una labor formidable s’ha imposat en aquest ordre la “Biblioteca dels Grans Mestres”, que debuta pel Shakespeare, i dins del Shakespeare per Juli Cèsar, on en Salvador Vilaregut s’ha trobat amb un incomparable motiu de crear una concisa i enèrgica plasmació de l’idioma pairal, com en recercament d’aquella noble severitat supremacial dels grans temps del llatí.
Shakespeare en català! Quina gegantina empresa! I guaiteu: la naixent Biblioteca anuncia els noms dels traductors; tots ells són joves, són els qui breguen i malden amb fe hebraica per la glòria d’una llengua ara per ara tan plena de batecs prodigiosos i estupendes adivinacions com d’inseguretats i desordres. –Aquest navili on munta l’estol de novells argonautes va ardidament, confiant en què algun déu invisible apaivagarà les ones i acostarà les platges on són les divícies incomptables. La seva resolució és èpica i transcendental; no obstant, ells riuen alegrement sobre el primer brandeig de la nau i l’ampla alenada fresca de les aigües.
Shakespeare en català és la naturalització a casa nostra de la sublimitat pels polítics, de la grandiloqüència pels oradors, de l’ample sentit humà pels artistes, de la fantasia pels infants. Shakespeare és un mestre absolut, integral i omnipresent. No hi ha perfecció artística que ell no hagi emprat i poblat de les seves genials inspiracions. Shakespeare és el més magnífic compendi de la nissaga humana.
L’estupenda adquisició! Amb quin interès he seguit totes les etapes en què ha anat prenent forma concreta la idea de l’Albert i en Domènec, d’ençà d’aquell dia per mi inoblidable en què el primer, a qui jo aleshores no coneixia, vingué a confirmar-me el seu mirobolant propòsit! No hi ha com els joves, i sobretot els joves que un no coneix, per llançar-se a aventures increïbles.
Ah, jo voldria que tots participessin de la meva simpatia!
Jo desitjo una fortuna al director i a l’editor –fortuna ianqui. I encert impecable als traductors que hauran de fer tots una mica de lluita gloriosa de Jacob amb l’àngel. I a la gent, a l’honrada gent catalana, li desitjo frenesí de llegir, magnanimitat excepcional per aquesta obra intrèpida de cultura, amor sempre creixent pel fill d’un marxant i una pagesa que assolí totes les elevacions de l’esperit i ha pesat en la meitat dels somnis que la humanitat ha fet després d’ell.
Josep Carner: De Shakespeare en llengua catalana, “La Veu de Catalunya”, 14-VIII-1907. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 56-57. (L’ Alzina; 12).