Mercat per a les traduccions

En realitat, el lector d’avui s’alimenta bàsicament de traduccions. Em refereixo al lector mitjà i assidu, dotat d’una certa curiositat intel·lectual, encara que aquesta no sigui estrictament literària. Si un repassa el catàleg habitual de les seves lectures, comprova amb sorpresa que un percentatge elevat dels llibres llegits li arriba a través d’un traductor. El fenomen, segons puc col·legir, no és exclusiu dels països de literatura esquifida. Fins i tot en els idiomes que compten amb una demografia literària ben nodrida, vull dir, amb un cens d’escriptors indígenes abundant i de clara solvència, és la traducció el que dóna el to en el mercat bibliogràfic. Es comprèn que sigui així, evidentment. Les llengües continuen sent -i ho seran mentre existeixi la seva pluralitat- barreres culturals ineludibles: potser ho són avui més que mai, perquè l’home del nostre temps sol ser orgullosament conscient de la seva peculiaritat idiomàtica i en té cura amb la millor de les seves intercessions. Però el comerç intel·lectual seriós, i fins el simple mercantilisme editorial, no toleren ja un aïllament ni tan sols mitjà. Les «autarquies» culturals són suïcides, tant des del punt de vista «professional» com des del punt de vista econòmic. La gent ha de llegir llibres en el seu propi idioma, però ha de llegir també -potser «sobretot»- llibres estrangers.

Els factors que determinen aquesta tendència a la «universalitat» de les nostres lectures són evidents. En qualsevol estrat del consum bibliogràfic en què fem l’observació, discernirem el mateix plantejament del problema. Els llibres de producció nacional són, en molts casos, insuficients en nombre i en varietat per satisfer la demanda del públic. Tant hi fa que es tracti de novel·les serioses com de novel·les de quiosc, de llibres tècnics i especialitzats com de textos de divulgació. I després, hi ha el fet que la nostra curiositat busca, precisament, la firma i la visió d’un autor estranger, amb el mateix interès, o més, que la firma i la visió del connacional. La forma trivialitzada, però literal, de l’homo universalis que és el ciutadà culte -i fins i tot el semiculte- dels segle XX necessita d’aquesta constant comunicació amb les cultures nacionals que no són la seva. Ens ofega qualsevol forma de tancament autoctonista. Sense abdicar de la nostra llengua, aspirem a conèixer allò que es diu i s’escriu en les llengües alienes. El lector normal, no ajudat pels avantatges del poliglotisme, es veu obligat a acudir a les traduccions. I de més a més, la normalitat lingüística de la pròpia cultura exigeix que la gran massa de lectors es conservi monolingüe a l’hora de llegir. Llegir un autor estranger en el seu mateix idioma seria l’ideal per a la comprensió exacta de la seva obra: seria, en el cas de generalitzar-se aquesta possibilitat, una vertadera catàstrofe cultural col·lectiva.

Això últim és tan obvi, que no val la pena d’insistir-hi. I més perillós, gairebé tràgic, és el cas en què una tercera llengua s’interfereix en el mecanisme. No crec estar parlant d’hipòtesis improbables: l’exemple el tenim a la vista. Quan la capacitat d’«assimilació» d’una llengua és nul·la o molt limitada, sigui per les raons que sigui, els seus lectors han d’acudir a una llengua diguem-ne suplementària per a tenir accés al material llegible d’unes altres procedències. Si el públic no té traduccions en la seva llengua a l’abast de la mà, procurarà servir-se de les que existeixin en un altre idioma que li sigui assequible. S’esdevé aleshores que el monolingüisme necessari queda ferit en la seva pròpia arrel. El ciutadà corrent pot arribar a una situació francament absurda: es trobarà que en la seva llengua només se li serveix una literatura «local», i que l’altre li ve per un canal idiomàtic aliè. Aquesta «divisió de treball» pot arribar a fer-se rutinària, i ningú no deixa de saber la gravetat de les conseqüències que pot tenir. No és solament el risc de bilingüisme el que s’hi insinua. Aquest ja és un risc bastant tenebrós. Però n’hi ha també un altre, molt més subtil, molt més nociu: que tot allò que ve rodejat pel prestigi de l’«universal», sigui sistemàticament rebut per una societat a través d’una llengua que no és la seva. La llengua indígena, en tal cas, és ja a dos dits d’esdevenir objecte folklòric.

Tanmateix, l’absorció a grans dosis de productes literaris traduïts suposa així mateix pesats inconvenients. Suposa l’inconvenient que molts lectors devorin gairebé únicament escrits lingüísticament adulterats. Només en rares ocasions una traducció sol ser bona. No penso ara que la seva fidelitat a l’original sigui el de menys, en una traducció: traduttore, traditore... Però em sembla que tant com aquesta, importa l’altra. I, per regla general, en la majoria d’idiomes on he pogut intentar-ne la comprovació amb algun coneixement de causa, el pecat més freqüent dels traductors és la infidelitat a l’idioma en què escriuen, a l’idioma a què fan la traducció. La història literària de tots els països recorda amb elogi el nom d’alguns traductors exemplars, que en les seves versions realitzaren autèntics monuments «de llengua», peces estilístiques perfectes, «re-creacions» admirables. Això, per desgràcia, acostuma a limitar-se a les obres mestres del cabal literari mundial: el patracols il·lustres, particularment els antics. Quan es tracta de llibres de menys categoria és impossible esperar aquest tracte de favor. I els llibres de menys categoria són, en efecte, els que constitueixen el nostre pa de cada dia del lector mitjà: l’últim best seller de la mena que sigui, la novetat picant, el paper anodí i de mera distracció, etc. Són textos que, sens dubte, quedaran oblidats dins d’un parell d’anys a comptar de la seva publicació, però que tenen un gran atractiu en el pla de l’actualitat. Passats pel sedàs d’un traductor apressat -que és el normal- són una contínua i sinistra calamitat.

No hi acaba tot, ací. Fins en el cas que aquestes traduccions fossin dutes a terme amb escrúpol i pulcritud, amb aquell màxim de correcció que faria feliç un purista, sempre quedaria en peu una altra qüestió: es tractaria, sempre, d’una cosa no escrita «directament» en el propi idioma. No sé si em faré entendre. Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua d’un mateix i traduir-hi de la llengua d’una altre: el manejament de l’idioma és, en tots dos casos, distint. Els qui n’hem fet l’experiència podem afirmar-ho amb tot rigor. Per consegüent, també en el lector ha d’influir considerablement que el seu hàbit de lectura vingui condicionat per un o altre «tipus» de «llengua». Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt d’ortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la «fidelitat» a l’essència de l’idioma. Això que anomenem «el geni de la llengua», i que mai no sabrem definir, és alguna cosa molt més viva i molt més inaferrable del que els policies de la sintaxi i de la semàntica poden imaginar. Sigui com sigui, el fet, ineluctable, és que la primacia de les traduccions es presenta com irrebatible. I això significa que, en tot el món, les «llengües», tal com eren concebudes pels nostres avantpassats, estan en crisi. Totes les llengües. Què hi farem!

(22 de juliol, 1962)
 

Joan Fuster: Mercat per a les traduccions dins Examen de consciència. Barcelona: Edicions 62, 1968, ps. 212-216. (Llibres a l’abast; 60). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 209-211. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).