He de confessar que mai per mai no havia sentit, en lliurar un manat de fulls a les premses, el desfici que experimento ara, quan aquesta meva primera tasca de traductor –una tasca inversemblant i, segons com es miri, absurda– ha arribat al punt d’esdevenir paper imprès. Temorenc i insegur, voldria demanar perdó a tothom: a l’autor, al lector, a mi mateix. Com si hagués comès un greu pecat –la traïció que la coneguda dita atribueix a qualsevol traductor–, i, més encara, un pecat inútil.
Referint-se al qui peca per partida doble, diu la balada wildeana, amb la seva musiqueta enganxadissa:
L’esperit treu del seu sudari,
de nou el fa sagnar;
de grosses gotes de sang l’omple
i el fa sagnar en va.
Jo no asseguraria que la cosa fos en el meu cas tan esgarrifosa, però sí que, en encetar la feina, vaig tenir la impressió de fer sagnar en va unes pàgines il·lustres; o si voleu, dit en termes més planers i menys dramàtics, de gastar la pólvora en salves. Perquè ben mirat, ¿com pot justificar-se el treball que goso presentar? ¿Quines raons de necessitat o de simple utilitat el recolzen? És obvi que cap ni una. Traduir del castellà al català és una pèrdua de temps i d’energies, una rodona bestiesa. Això sempre que no pensem, ingenus i somiatruites, en el possible benefici d’uns imaginaris lectors rossellonesos o algueresos. Al cap i a la fi, posats a viure a la lluna, els catalans no tenim aturall.
La meva versió comportava doncs, en principi, aquest caire desagradós: el patiment inútil, l’innecessari turment d’una prosa tan expressiva en ella mateixa que no podem tocar-la sense que es malmeti, l’amargor de veure com les paraules dels viatges es marcien sense remei en ser trasplantades d’una llengua a l’altra. I tot això per res. Vana tortura de la qual jo no hauria acceptat mai de ser l’agent executiu si no hagués estat per una causa incontrastable: la voluntat de l’autor –la lleial i boníssima voluntat de l’autor –, que s’entestà a veure el seu llibre imprès en llengua catalana i a confiar-me la difícil i penosa –però també honrosa– comesa de traduir-lo.
Si aquesta mena d’amable imposició hagués obeït a un caprici més aviat pueril, jo hauria cercat les habituals excuses per escapolir-me’n. Però els motius que exposava el viatger eren tan nobles, responien a una tan profunda i sincera voluntat d’aproximació a aquest país que ha trescat amb l’esguard atent i el cor obert (aquest país en un angle del qual té plantada de fa temps la seva tenda), que el refús hauria estat del tot reprovable; com el d’aquell qui menysprea la mà estesa de l’amistat o nega al caminant l’aixopluc vora la llar agombolada. El vagabund dels camps de l’Alcarria, de les verdes i grises senderes de Galícia, dels assolellats camins andalusos, havia petjat la terra catalana amb l’amorós desig de posseir-la, però també amb el neguit d’adonar-se que la part més entranyable, més íntima, més escalfada d’humanitat –aqueixa flamarada de l’esperit que és l’idioma–, li fugia. Per això havia sentit la pruïja de brufar adesiara de paraules catalanes la seva enlluernadora prosa castellana, d’adreçar-se sovint en català (baldufenc o correcte, això poc importa) a les persones que trobava a la vorera del camí, i de reflexionar amb lucidesa a l’entorn de la llengua i dels seus problemes. Per això també ha volgut que el seu llibre sigui, amb ajuda d’altri, un llibre català. Heus ací un homenatge de l’escriptor a la terra, que cal acceptar i agrair.
La meva traducció té, doncs, un sentit, i vull creure que sota aquest punt de vista la labor que hi he esmerçat no serà endebades. És clar que el viatger hauria pogut dipositar la seva confiança en altres plomes més expertes en l’ofici i de més amples registres de bellesa i de saviesa. Si jo he estat l’escollit, heu d’atribuir-ho a la vella amistat amb què el viatger m’honora, i que l’empeny de segur a sobrevalorar les meves forces. Temo que aquestes hauran estat febles, i que els resultats que ell mateix ha acollit amb pròdiga benvolença no semblaran del tot satisfactoris a la severa i sapientíssima crítica del país. Ho lamentaria pel viatger; no per mi, que tinc almenys la satisfacció d’haver posat al servei de la seva obra tota la diligència i tota la capacitat d’entusiasme que m’és possible.
Si qualsevol traducció és sempre un treball delicat, tractant-se d’una prosa com la de Cela els problemes es multipliquen en proporció paorosa. I no en parlem quan la versió, mancada de finalitat pràctica, només pot justificar-se per un grau de qualitat que ultrapassi d’un bon tros la mera correcció. L’ideal del traductor, si vol fer les coses ben fetes, és sens dubte aconseguir l’equivalent d’un estil: fer que la versió sigui, ni més ni pus, l’hipotètic original que l’autor hauria escrit si la llengua que li és aliena li fos pròpia. La teoria és senzilla; la pràctica, emperò, gairebé impossible. El caminoi que ressegueix la frontera entre les dues imprescindibles fidelitats (fidelitat a la lletra del text i fidelitat a l’estil) és de molt mala petja. Us hi esgarrieu sense adonar-vos-en; se us fa fonedís a cada revolt encara que tingueu esment de no perdre la brúixola; i massa vegades, servant una d’aqueixes fidelitats, cometeu un greuge envers l’altra.
Pel que a mi respecta, puc dir que m’he esforçat a mantenir el difícil equilibri. A fi de reproduir en català la prosa de Cela, vaig considerar assenyat utilitzar bàsicament el llenguatge literari tal com l’entenen al Principat (on tant abunden els puristes primmiradíssims i on parlen tant de llengua “estatuïda” i àdhuc de llengua “neutra”). Calia, tanmateix, acolorir aquesta base un xic grisa; i res millor per assolir-ho que valer-me de la meva condició de mallorquí i il·luminar ací i allà el text amb mallorquinismes ben vius i ben llampants. I fins i tot amb algun valencianisme, i, quan he pogut trobar-los, amb mots propis i característics de les contrades que el viatger va caminar. No d’altra manera, em penso, ha estat estructurada en l’aspecte lingüístic la prosa de l’original: un castellà puríssim, salplujat arreu per una generosa onada de dialectismes aragonesos, andalusos, murcians i fins americans.
Això pel que fa a la fidelitat a l’estil. L’altra fidelitat –la fidelitat a la lletra– ha estat mantinguda aferrissadament, gairebé heroicament, vorejant a vegades de manera perillosa la rudimentària tècnica del calc, amb la dèria de conservar, fins al límit extrem que la nostra llengua tolera, les peculiars construccions sintàctiques de l’autor. Em sembla que el plantejament teòric de la traducció era encertat, i és ben de plànyer que la inexperiència no m’hagi permès treure’n el profit escaient.
[...]
Josep Maria Llompart: Pròleg dins Camilo José Cela: Viatge al Pirineu de Lleida. Versió de Josep M. Llompart. Barcelona: Ed. Alfaguara, 1966, ps. 7-11. (Ara i Ací; 1). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 189-191. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).