El traductor i els altres

Un tant per cent molt elevat de les obres de teatre que s’han representat i publicat en català d’un segle cap aquí són traduccions. Des dels esforços modernistes per divulgar a Catalunya el teatre europeu de l’època fins als muntatges més actuals, una notable proporció dels textos catalans són obra de traductors; d’uns productors de textos que, a part de treballar amb un altre text al darrera, si una cosa tenen en comú és la molt escassa importància que s’atribueix a la seva feina, independentment dels mèrits o de les deficiències que pugui presentar.
 
Però la poca consideració que mereix el paper del traductor per part de la família teatral –des dels actors i directors fins als crítics– és una regla que, com totes, té les seves excepcions. Unes excepcions atribuïbles a raons diverses, però que acostumen a dependre del fet que el traductor sigui també un escriptor de prestigi amb una obra pròpia consolidada, com és el cas de Josep Maria de Sagarra. Una traducció firmada per Josep Maria de Sagarra és automàticament garantia de qualitat, i el nom del traductor –entre altres coses, per la incidència que això pugui tenir en la taquilla– dóna prestigi al muntatge i mereix ser destacat amb tant o més èmfasi que el de l’autor del text original. En aquest any que s’acaba, la celebració del centenari del naixement de Sagarra ha ocasionat la proliferació de textos d’aquest autor –tant originals com traduccions– en els escenaris catalans. Si ens centrem només en les traduccions sagarrianes del teatre de Shakespeare, deu ser difícil trobar un any en què la cartellera teatral autòctona hagi estat tan freqüentada per obres d’aquest dramaturg anglès.
 
Ja és força més discutible, si ens remetem a l’opinió dels crítics, que aquest rècord quantitatiu hagi anat sempre acompanyat d’una llistó equiparable en termes de qualitat i de rigor en els muntatges, però en el que sí que hi ha unanimitat és en la tria dels adjectius més hiperbòlics a l’hora de qualificar –i aquest any els qualificatius s’han succeït amb més freqüència que mai, per les raons que acabo d’apuntar– les traduccions sagarrianes. En aquest país hi ha una sèrie de veritats intocables que preseideixen tots els àmbits de la cultura, i el teatre no podia pas ser una excepció. Sagarra, pel que es veu, no és simplement un escriptor que va abocar tota la seva saviesa literària i teatral en unes versions molt personals de Shakespeare, sinó el traductor català de Shakespeare per definició, per antonomàsia i gairebé investit d’una autoritat exclusiva.
 
És prou sabut que, durant els anys quaranta, les circusmtàncies no podien ser més desfavorables per qui s’obstinava a escriure en català. A la pràctica impossibilitat de publicar o de representar públicament obra pròpia s’hi afegia la de divulgar, per canals mínimament normalitzats, qualsevol traducció catalana; i és justament en aquest època que Sagarra elabora i publica per primera vegada les seves versions del teatre de Shakespeare, amb un o altre mecenes al darrera i dins els límits estrictes d’unes edicions de bibliòfil semi-clandestines. L’imperatiu de sobreviure econòmicament condiciona el mètode i el resultat de qualsevol activitat humana, i quan el creador depèn d’unes dates d’entrega per poder fer bullir l’olla amb una certa regularitat no es pot permetre segons quines filigranes. És, doncs, perfectament comprensible que Sagarra optés pel mètode que li permetia fer la feina amb més velocitat; és a dir, l’aplicació exhaustiva dels seus propis recursos estilístics fins al punt de compensar, amb aquests recursos, l’absència d’un treball de recerca filològica més consistent. Una opció no únicament comprensible sinó perfectament lícita; no ho estic condemnant: em limito a constatar-ho.
 
Ens trobem davant d’unes versions de Shakespeare on el perfil estilístic del traductor adquireix un protagonisme evident, i les característiques de les quals els permeten formar part, per mèrits propis i com si fossin obra original, del llegat literari de Josep Maria de Sagarra. Són, dit d’una altra manera, tan útils per accedir a l’estil sagarrià com pugui ser-ho la traducció catalana dels Pickwick Papers o la francesa de les narracions de Poe per conèixer, respectivament, la prosa de Carner i la de Baudelaire. Que un traductor amb una forta personalitat literària no reprimeixi la manifestació d’aquesta personalitat en les versions que fa d’altra gent és més habitual que no pas el contrari.
 
El gran talent versificador de Sagarra i el seu profund coneixement dels mecanismes del català i del llenguatge teatral fan que les seves versions de Shakespeare –o de qualsevol altre dramaturg– tinguin una musicalitat i una energia idiomàtica molt propícies al lluïment recitatiu. Les traduccions de Sagarra, per dir-ho d’una manera més d’estar per casa, sonen molt bé. És un luxe, sens dubte, que als catalans ens puguin arribar ressons del teatre de Shakespeare a través d’un vehicle tan exuberant. Però els luxes solen tenir un preu elevat i, en aquest cas, sembla que estem condemnats a pagar-lo els qui pensem que no hi ha cap traducció definitiva, o que l’exuberància d’un vitrall sol ser inversament proporcional a la seva transparència.
 
I aquest preu no sembla pas que vagi en camí de ser negociat: per molts representants del gremi teatral, literari i cultural d’aquest país, Shalespeare-Sagarra ha estat i continua sent un binomi indiscutible, i qualsevol altra proposta és sistemàticament desautoritzada. O blanc o negre: els mèrits innegables de les versions de Sagarra comporten, de manera automàtica, que qualsevol alternativa no mereixi ni tan sols el benefici del contrast objectiu.
 
Fa cosa de deu anys un altre traductor català, Salvador oliva, es va embarcar en l’empresa de traduir a la nostra llengua tota l’obra teatral i poètica de Shakespeare, i a hores d’ara deu trobar-se ja bastant a prop de completar la feina. Un dels destins d’aquestes traduccions, a més de la seva publicació, és el doblatge de les produccions shakespearianes de la BBC que el Canal 33 exhibeix periòdicament. Però a qui accedeixi a aquestes versions únicament a través de la sèrie televisiva li passarà una cosa molt lamentable, que és que es trobarà amb la impossibilitat absoluta de saber qui n’és l’autor: els responsables de la programació de la televisió autonòmica no sembla que concedeixin a la feina de Salvador Oliva més importància que a la del traductor de qualsevol episodi de Veïns, i no creuen necessari fer cap excepció a la norma de la casa de mantenir els traductors dels seus productes en l’anonimat més absolut. Fet, d’altra banda, no gaire sorprenent per qui hagi traduït mai res per Televisió de Catalunya, S.A. i hagi pogut experimentar en la pròpia pell la consideració que aquesta empresan li mereixen els traductors. Però és clar: el canal públic autonòmic, al capdavall, no fa més que adherir-se a un tòpic que conviu, curiosament, amb l’adulació indiscriminada pel traductor-autor privilegiat; un tòpic segons el qual la traducció és una simple operació mecànica amb un component creatiu equiparable al d’un transformador de corrent altern, i no exigeix altre requisit que un bon coneixement de la llengua original.
 
Però Salvador Oliva, a més d’un coneixement profund de la llengua de l’orginal, posseeix una provada competència com a filòleg i com a autor d’una obra poètica i assagística pròpia. Les seves versions al català de l’obra de Shakespeare prioritzen l’equilibri entre el rigor filològic, l’austeritat de llenguatge –eviten sistemàticament la concessió a l’arcaisme, a l’hipercultisme i a l’artificiositat– i la coherència de to i de registre, sense deixar de banda l’eficàcia recitativa i buscant en tot moment l’equivalència retòrica, tant al nivell de la forma interna (es manté tot l’entramat d’imatges i figures de l’original) com de la forma externa (els versos de l’original són sempre recreats mètricament en la traducció). Constitueixen, en definitiva, una interessant alternativa a les versions de Josep Maria de Sagarra, ni que sigui només per la gran diferència de criteris i de mètode que les caracteritza.
 
Corre la veu, però, que a les traduccions de Salvador Oliva els falta musiqueta i no funcionen dalt d’un escenari; que directors i actors no s’hi acaben de trobar còmodes i veuren greument restringides les oportunitats de lluïment declamatori. Afirmació com a mínim desconcertant si hem pogut comprovar el resultat generalment impecable d’aquestes versions en els doblatges televisius, que no deixen de ser una modalitat com una altra de declamació i que en molts casos són interpretades per actors i actrius que també actuen dalt d’un escenari quan en tenen l’oportunitat. Tan desconcertant com el fet que aquesta afirmació sovint provingui de persones que no saben distingir entre un alexandrí i un decasíl·lab, que confonen la prosòdia amb les pautes recitatives d’una metralladora i la qualitat de dicció amb l’ortografisme, o que no s’ho pensen dues vegades a l’hora de mutilar o potinejar un text sense contemplacions.
 
Però és evident que, per aquests professionals del teatre, la coherència del que es digui en escena i la possibilitat de fer-se entendre pel públic que ho escolta no són factors a tenir en compte a l’hora de valorar el resultat final del producte que ofereixen. L’únic que compta és un histrionisme que no veu en el text altra cosa que un element més al servei de l’actor i del director, i no a la inversa. Una de les coses que s’han pogut comprovar al llarg d’aquest any és que ni els textos sagarrians són immunes del tot a les tisores ni a la manipulació al servei d’una pretesa genialitat creativa; vull dir que si, per molt que diguin, a l’hora de la veritat no respecten ni Sagarra, els altres traductors ho tenim clar a l’hora de defensar els nostres productes.
 
No voldria, però, donar a entendre que el professional del teatre capaç de valorar i de respectar com cal un text i el seu autor és una espècie del tot inexistent en aquest país; buscant-los bé, se’n troba algun.
 
 
SELLENT, Joan. 1995. Escena. Desembre 1994-Gener 1995, pp. 48-49.