L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),
és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.
Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,
però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.