EXEMPLE

Aquest article està pendent de publicació dins del volum editat per la Institució Catalana d'Història Natural que apareixerà sota el títol de Els Sistemes naturals de la vall d'Alinyà. Cal dir que hi hem fet alguna modificació, molt lleugera i purament de format.

Observa el tipus de llenguatge que s'utilitza (sintaxi, lèxic, ús dels temps verbals, impersonalització) i al mateix temps analitza l'estructura textual.

Agraïm als autors i, especialment, al Dr. Francesc Uribe que ens l'hagi prestat com a exemple del que és un article científic originalment escrit en català. Hem hagut d'eliminar les figures per problemes informàtics, però hem mantingut els textos que les expliquen perquè es pugui localitzar fàcilment on eren.

 

Títol: Inventari i distribució dels mol·luscs a la vall d'Alinyà: informació bàsica per a la conservació i la gestió de l'àrea.

Autors: Vicenç Bros, Jordi Cadevall, Elisabeth Hernández, Jordi Nebot, Albert Orozco, Francesc Uribe (*) (*) a qui s'ha de dirigir la correspondència

Museu de Zoologia de Barcelona, Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella Passeig Picasso s/n, 08003, Barcelona a/e mzbcol@intercom.es

Resumen
Se han prospectado 80 puntos del Valle de Alinyà, Alt Urgell, Noreste Ibérico. De las muestras recogidas se han detectado 67 especies de moluscos, con un claro predominio de elementos eurosiberianos y, en segundo término, mediterráneos. Los endemismos ibéricos o pirenaicos determinados en la zona han sido 12. La mayoría de especies presentan distribuciones dispersas y restringidas. Xerocrassa salvanae, un endemismo pirenaico y del levante ibérico, es justamente la especie de molusco de distribución más extensa en la zona estudiada.

Se ha concluido que respecto a los moluscos los programas de conservación deberían centrar su interés en preservar las especies de distribución más minoritaria y asociadas a hábitats escasamente representados: Cochlodina laminata, Neohoratia globulus y Pisidium personatum. La contribución de los moluscos en el seguimiento de las condiciones de calidad ambiental debería basarse en especies sensibles a las variaciones ambientales. Un parámetro interesante que seguir es la influencia de la variación altitudinal respecto al poblamiento malacológico.

Palabras clave: Mollusca, moluscos continentales, gradiente altitudinal, Alinyà, Alt Urgell, Pirineos, conservación, faunística.

Title: Inventory and distribution of molluscs at the Alinyà Valley: basic information for the conservation and the management of the area.

Abstract
Eighty points have been sampled at the Alinyà Valley, Alt Urgell, Catalonia. From the collected samples 67 species of molluscs have been determined. The Eurosiberian elements are dominant followed by the Mediterranean species. The Iberian or Pyrenean endemisms detected at the area have been 12. The majority of species show scattered and restricted distributions. Xerocrassa salvanae, a Pyrenean and of the Spanish Levant endemism, is just the most spread species.

From the molluscan population perspective the conservation should be addressed to the preservation of the most restricted species associated to habitats poorly represented: Cochlodina laminata, Neohoratia globulus and Pisidium personatum. For monitoring the environmental conditions the molluscs provide species that are highly sensible to the variations of the habitat. The influence of the altitudinal gradient on the molluscan community is a meaningful parameter to be monitored.

Key words: Mollusca, terrestrial molluscs, altitudinal gradient, Alinyà, Pyrenees, Catalonia, conservation, faunistics.

Introducció
Documentar la magnitud i la distribució de la biodiversitat ocupa una posició central en el procés de planificar la gestió del territori en clau de sostenibilitat (New, 1998). Una argumentació alineada amb l'anterior ha acompanyat l'interès de la Fundació Territori i Paisatge (FTP) en sol·licitar a la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) la realització d'un estudi naturalista de base sobre la vall d'Alinyà, comarca de l'Alt Urgell, un espai del qual l'esmentada fundació se n'ha fet responsable de la seva gestió. L'estratègia de treball adoptada per la ICHN ha estat la de coordinar un ventall d'equips experts en diverses disciplines, entre les quals l'estudi dels mol·luscs ha donat peu a la realització del present treball.

L'objectiu d'aquest estudi, inspirat en el protocol de procediments proposat per Danks (1996), és documentar el component malacològic present a la vall d'Alinyà a fi de contribuir a elaborar una descripció del conjunt del sistema natural. La descripció resultant ha de poder respondre a les preguntes concretes que la Institució Catalana d'Història Natural ha plantejat:

 

-Quins [mol·luscs] habiten i com es distribueixen a l'espai de la Vall d'Alinyà?
-Quines espècies [de mol·luscs] o quins espais concrets en relació [amb els mol·luscs] requereixen propostes de conservació? Sigui pel seu especial interès o per la previsió que els puguin afectar determinats problemes.
-Quins organismes o paràmetres poden ser considerats com a bioindicadors i ser objecte de posteriors programes de seguiment?

La primera pregunta explica l'objectiu d'aquest estudi. La segona i la tercera es tractaran com a conclusions derivades.

Malgrat la importància relativa dels invertebrats en el funcionament dels ecosistemes (Wilson, 1987), no s'ha produït una dinàmica equiparada a la dels vertebrats que fructifiqui en propostes metodològiques d'estudis orientats a la conservació (New, 1998). Si bé en els darrers temps els insectes han anat rebent cada cop més atenció en el context dels ecosistemes terrestres, altres grups d'invertebrats com els mol·luscs acusen encara una significativa i probablement injustificada marginació de la literatura conservacionista. Als rudiments conceptuals s'hi suma en aquest cas el dèficit d'informació faunística prèvia sobre els mol·luscs de la zona d'interès.

La vall d'Alinyà no havia motivat fins el moment cap mena de treball malacològic publicat. Una revisió bibliogràfica (consultable al document Recull bibliogràfic_Mol·luscs_Alinyà.doc, inserit en el CD que acompanya aquesta monografia) ha fet patent la inexistència de cap estudi específic per aquesta zona. Tanmateix sí hi havia estudis i treballs on es poden trobar referències a localitats dels voltants.

Aquest és el cas dels treballs de Fagot (1905 a, b), pioner en l'estudi dels mol·luscs de l'àmbit d'estudi. Fagot investigà especialment el Congost d'Organyà i La Vansa. Anys després, Bofill i Haas (1920 a, b) van recopilar dades de mol·luscs de diferents localitats que envolten la finca d'Alinyà. En temps més recents Bech (1988) va publicar un treball sobre el Port del Compte i la capçalera de la Vall del Cardener.

Com a conseqüència de la penúria de dades precedents, s'ha assumit des del principi que la finalitat del present estudi malacològic havia de ser essencialment descriptiva. La descripció de la malacofauna d'Alinyà en la fase actual del treball s'ha plantejat com un intent de reconèixer els seus components específics i la seva distribució. Els inventaris de fauna invertebrada s'han de plantejar a llarg termini ja que les dependències de les condicions climatològiques o de la disponibilitat d'aliment poden provocar la no detecció de tàxons presents, especialment si són rars. Fins i tot un mostreig d'un any complet pot no ser suficient (New, 1998). La informació ara reunida hauria de permetre en el futur establir protocols de treball que analitzin quantitativament l'abundància relativa de les poblacions en un estudi a més llarg termini (Elliott, 1977). En aquesta proposta de futur hi quedaria implícita l'elaboració d'eines d'anàlisi que proporcionin orientacions més precises i útils per l'aplicació de mesures de gestió.

Material i mètodes
Àrea d'estudi i mètode de mostreig

La selecció de l'àrea de treball ha estat determinada pel propi encàrrec rebut per realitzar l'estudi:

 

-La finca adquirida per la FTP a la capçalera de la Vall d'Alinyà.
-La part baixa de la Conca del riu Alinyà fins al curs del riu Segre.

L'àrea d'estudi ocupa una part important, 13200 ha en total, del municipi de Fígols i Alinyà, comarca de l'Alt Urgell, Lleida, visiblement condicionada per un gradient altitudinal entre 500 i 2300 metres. Per una descripció de més detall es pot consultar (2002), en aquesta mateixa monografia.

Abans d'iniciar-se el mostreig es proposava estendre les prospeccions en el nombre màxim possible de quadrícules UTM 1 x 1 km. No obstant, les dificultats d'accés a algunes zones de l'àrea d'estudi per una banda i l'interès per garantir la representació de diversos microhàbitats ha comportat finalment un balanç entre escales de mostreig d'acord amb la disponibilitat d'esforç de mostreig previst, de manera que diverses localitats de mostreig han quedat concentrades en les mateixes quadrícules.

El procediment seguit per seleccionar els punts de mostreig ha consistit en:

 

-Resseguir el sistema de pistes i de camins, accessibles a peu o a vehicles 4x4, per tal d'aconseguir la màxima penetració i dispersió pel terreny.
-Seleccionar localitats de mostreig al llarg de les rutes seguides i que continguin varietat de microhàbitats.

S'han seleccionat preferentment localitats de prospecció amb alta variació de microhàbitats per tal d'afavorir la detecció del major nombre d'espècies possible en cada punt de mostreig (Godan, 1983). No obstant, cal assumir l'inconvenient que en contrapartida s'ha incrementat l'heterogeneïtat microambiental per cada localitat de recol·lecció, condicionant que limitarà una anàlisi equitativa de les relacions espècie/hàbitat. La limitació de les dades de microhàbitat als espècimens detectats vius redueix encara més les expectatives d'anàlisi ambiental, com es comentarà més endavant. Els microhàbitats considerats han estat:

 

- Terrestres: sòl sense vegetació, fullaraca/sòl, murs i pedres, sota pedres, vegetació herbàcia, vegetació arbustiva, vegetació arbòria, troncs morts.
- Aquàtics: petits bassals temporals, dipòsits d'aigua permanent, petits cursos d'aigua, fonts.

Atenció particular s'ha dirigit al medi subterrani que ha motivat la inspecció de dues cavitats.

Des del mes d'abril del 2000 fins a maig del 2001 s'han prospectat 80 punts (Figura 1).

Figura 1. Distribució de les localitats de recol·lecció a l'àrea d'estudi que està delimitada sobre una trama de 1 x 1 km del sistema de referència UTM.
Figure 1. Distribution of the collecting points on a grid of 1 x 1 km, UTM reference system, where the limits of the study area are visible.

De cada localitat de mostreig s'ha obtingut la informació següent:

 

-Coordenades geogràfiques en graus decimals del punt central, determinades amb GPS. -Topònims per facilitar la identificació de la localitat.
-Altitud, determinada en desenes de metres per medi d'un altímetre.
-Descripció de l'ambient. -Recol·lectors que hi hagin participat.

La corba corresponent al nombre acumulat d'espècies en funció de l'increment de punts de mostreig (Figura 2) indica que el mostreig realitzat no es pot considerar exhaustiu. No obstant ofereix confiança per remetre una descripció representativa de la zona.

Figura 2. Gràfic de la funció d'acumulació d'espècies que segueix l'augment de localitats de mostreig. L'ajust a la funció logarítmica és estrictament il·lustratiu.
Figure 2. The accumulated number of species as a function of the increase of sampling units. The fitting to the logarithmic function is strictly illustrative.

Tanmateix cal considerar que:

 

- Alguns microhàbitats no han estat inspeccionats amb la mateixa intensitat.
- Delimitar les àrees de distribució de les espècies en la zona d'estudi requereix un mostreig més extensiu en l'espai.

Segons Southwood (1978) la virtual impossibilitat de mostrejar diferents espècies amb la mateixa eficiència a partir d'un sol mètode obliga a emprar diverses metodologies en el cas d'un estudi exhaustiu. Malgrat que la referida obra està dedicada particularment a insectes el comentari és extensible a tots els invertebrats (New,1998).

Bàsicament la recol·lecció de mol·luscs terrestres i aquàtics en el present estudi s'ha fonamentat en tres mètodes:

 

- Recol·lecció manual en tots els microhàbitats presents en cada localitat.
- Recol·lecció a partir de mostres de fullaraca i de sòl; una mostra per localitat corresponent a un volum de 0,5 l.
- Recol·lecció per medi d'un sedàs de 0,5 mm de forat pel cas de les espècies aquàtiques que habiten llims i sediments.

La recerca directa és útil per establir la presència d'espècies, com a informació prèvia a la quantificació, i és possible aplicar-la de forma raonablement estàndard. La recerca directa és especialment indicada per organismes de poca mobilitat com els mol·luscs (New,1998). L'estandardització de l'esforç de mostreig s'ha obtingut amb els següents paràmetres:

 

-Temps de recol·lecció per localitat: 20-30 minuts.
-Àrea de recol·lecció: un cercle de 25 m de radi a l'entorn d'un punt central.
-Nombre de recol·lectors: 4-6

La detecció d'espècies s'ha contemplat tant a partir d'exemplars vius com de restes conquiliològiques i també d'observacions directes sense recol·lecció material. A la fitxa de camp s'ha anotat el microhàbitat dels exemplars trobats vius, sigui recol·lectats o observats. De les localitzacions de conquilles buides no se'n donarà referència de microhàbitat. Seguint aquest procediment s'han obtingut referències de microhàbitat per sols la meitat (34 de 67) de les espècies detectades, i de forma minoritària en aquestes, de manera que s'ha optat finalment per no analitzar aquesta informació.

El valor de les deteccions a partir de conquilles és, tanmateix, rellevant. Si bé és cert que les conquilles buides no poden ser tractades per estimar densitat de poblacions, sí que poden ser, per contra, indicadors solvents de diversitat o de presència i distribució de les espècies (New, 1998), característiques biològiques que constitueixen l'objectiu d'aquest estudi.

El material objecte de recol·lecció s'ha preservat per futurs estudis morfològics. Les conquilles, després d'una neteja superficial, s'han conservat en sec. Les conquilles buides es netegen i es conserven en sec. Els exemplars sencers s'han preparat seguint un procés d'anestèsia/relaxació que condueix a la mort (anòxia en aigua amb mentol) dels mateixos. Posteriorment els exemplars han passat a la solució de conservació (etanol al 75%). Les mostres d'estudi han estat dipositades en el Museu de Zoologia de Barcelona, departament d'Invertebrats no Artròpodes.

Anàlisi de les dades

Les premisses de prudència taxonòmica i de consens nomenclatural han guiat el procés seguit per determinar les mostres recol·lectades. La identificació específica del material ha estat competència dels autors del present treball, excepció feta de les mostres de llimacs que s'han lliurat als Drs. Alberto Martínez-Ortí (Museu Valencià d'Història Natural) i Vicente Borredà (Departament de Geologia de la Universitat de València) per la seva determinació.

La inestabilitat taxonòmica o nomenclatural, els problemes sistemàtics a nivell específic, poden ser causa de confusió en ecologia i genètica de poblacions (Cain, 1983). En termes de conservació s'ha suggerit l'ús de conceptes com unitat de gestió (MU, management unit) o unitat evolutivament significativa (ESU, evolutionary significant unit) per referir-se a les poblacions genèticament divergents com les unitats de conservació més apropiades en substitució de les unitats taxonòmiques (Backeljau et al., 2001). El desenvolupament futur d'aquesta línia de pensament no exclou que en l'actualitat es plantegi encara la necessitat d'afrontar el problema de la integritat taxonòmica a partir d'un reconeixement i d'una diagnosi sense ambigüitat de les espècies estudiades. La inestabilitat taxonòmica és una greu dificultat en projectes adreçats a la conservació de sistemes naturals, raó per la qual en aquest estudi es prendrà un criteri conservador quant al marc taxonòmic de referència per la determinació de les mostres recol·lectades.

L'objectiu taxonòmic en aquest estudi s'ha situat en la determinació de les mostres fins el nivell específic. El principal benefici esperat per la decisió de no abordar les categories infraespecífiques és poder treure el màxim profit de la bibliografia en reduir-se una part de la incertesa nomenclatural. Així mateix es facilita la comparació amb estudis equivalents, ja que la majoria d'informació sobre conservació i canvi ecològic està expressada a nivell específic (Jones, 1993).

La taxonomia de la malacofauna continental ibèrica està en revisió dinàmica. No essent el present estudi de caràcter taxonòmic hi prevaldran nomenclatures procedents d'obres genèriques i ben conegudes pels especialistes i que per la seva gran difusió poden facilitar la seva consulta per part dels gestors de fauna i de les persones interessades en general. Bàsicament es poden citar Kerney & Cameron (1999) i Castillejo & Rodríguez (1991). Per la presentació dels resultats s'ha recorregut a la proposta inclosa en el projecte CLECOM (2001), el qual ha nascut amb precisa voluntat de ser útil per l'inventari i seguiment dels recursos de biodiversitat.

Les característiques corològiques de les espècies detectades s'han adaptat a les classificacions prèviament establertes per la ICHN. La informació per associar les dades de distribució de les espècies a les tipologies corològiques previstes procedeixen d'Altonaga et al. (1994), Bech (1990), Castillejo & Iglesias (1998) i Kerney & Cameron (1999).

L'anàlisi de les dades des de la perspectiva geogràfica s'ha valgut de l'aplicació del programari MiraMón. En primer lloc s'ha fet la conversió de les coordenades geogràfiques en grau decimal a coordenades UTM en metres. A continuació s'ha extret la coberta característica a cada punt a partir dels fulls 253-2-2, 254-1-2, 291-2-1 i 292-1-1 corresponents al Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals-Departament de Medi Ambient, 1993), informació que s'ha incorporat a l'anàlisi estadística. Per últim s'han projectat les dades de recol·lecció de mol·luscs sobre la base geogràfica disponible per crear un mapa de consulta (Mapa_mol·luscs_Alinyà.mmm) que conjuntament amb una base de dades (Base de dades_mol·luscs_Alinyà.mdb) són accessibles en el CD que acompanya aquesta obra.

El tractament estadístic de les dades s'ha realitzat per medi del programari STATISTICA sobre matrius de dades d'absència/presència de les espècies malacològiques. Si bé per analitzar la distribució geogràfica s'han inclòs tots els casos, per certes anàlisis estadístiques sols s'han considerat les localitats amb esforç de recol·lecció estàndard.

Resultats
Per la interpretació de les dades s'han considerat 902 casos vàlids de presència d'una espècie (en total 67 espècies) en una localitat de mostreig (en total 80 localitats mostrejades pels autors). Les espècies detectades a la zona d'estudi representen el 26% de les citades a Catalunya i quant a micromol·luscs terrestres hi ha el 43 % de les espècies localitzades a Catalunya. El llistat d'espècies detectades a la zona d'estudi es detalla seguidament amb indicació de l'autor i any de la descripció. La llista s'ordena segons el criteri sistemàtic proposat (CLECOM, 2001) menys en els nivells de gènere i espècie que estan seqüenciats alfabèticament. A continuació de cada tàxon específic hi consta el codi de lletres amb el qual pot aparèixer en les figures que il·lustren la resta de resultats.

Classe GASTROPODA
Família Cochlostomatidae

 

Cochlostoma (Obscurella) martorelli (Bourguignat in Servain, 1880) COCH_MAR

Família Hydrobiidae

 

Subfamília Belgrandiinae
Neohoratia globulus (Bofill, 1909) NEOH_GLO

Família Lymnaeidae

 

Subfamília Lymnaeinae
Galba truncatula (O.F.Müller, 1774) GALB_TRU

Família Planorbidae

 

Subfamília Planorbinae
Ancylus fluviatilis (O.F.Müller, 1774) ANCY_FLU

Família Succineidae

 

Subfamília Succineinae
Succinea sp. SUCCINEA

Família Cochlicopidae

 

Cochlicopa lubrica (O.F.Müller, 1774) COCH_LUB

Família Azecidae

 

Hypnophila boisii (Dupuy, 1850) HYPN_BOI

Família Lauridae

 

Lauria (Lauria) cylindracea (Da Costa, 1778) LAUR_CYL

Família Valloniidae

 

Subfamília Valloniinae
Vallonia costata (O.F.Müller, 1774) VALL_COS
Vallonia pulchella (O.F.Müller, 1774) VALL_PUL
Subfamília Acanthinulinae
Acanthinula aculeata (O.F.Müller, 1774) ACAN_ACU

Família Pupillidae

 

Pupilla (Pupilla) triplicata (Studer, 1820) PUPI_TRI

Família Pyramidulidae

 

Pyramidula pusilla (Vallot, 1801) PYRA_PUS
Pyramidula rupestris (Draparnaud, 1801) PYRA_RUP

                                                                                                                        

Família Chondrinidae

 

Abida cylindrica (Michaud, 1829) ABID_CYL
Abida polyodon (Draparnaud, 1801) ABID_POL
Abida secale (Draparnaud, 1801) ABID_SEC
Chondrina farinesii (Des Moulins, 1835) CHON_FAR
Chondrina tenuimarginata (Des Moulins, 1835) CHON_TEN
Granaria braunii (Rossmässler, 1842) GRAN_BRA

Família Vertiginidae

 

Subfamília Truncatellininae
Columella edentula (Draparnaud, 1805) COLU_EDE
Truncatellina callicratis (Scacchi, 1833) TRUN_CAL
Subfamília Vertigininae
Vertigo (Vertigo) pygmaea (Draparnaud, 1801) VERT_PYG

Família Enidae

 

Subfamília Eninae
Jaminia quadridens (O.F.Müller, 1774) JAMI_QUA
Zebrina detrita (O.F.Müller, 1774) ZEBR_DET

Família Clausiliidae

 

Subfamília Alopiinae
Cochlodina (Cochlodina) laminata (Montagu, 1803) COCH_LAM
Subfamília Clausiliinae
Clausilia (Clausilia) rugosa (Draparnaud, 1801) CLAU_RUG

Família Ferussaciidae

 

Subfamília Ferussaciinae
Cecilioides (Cecilioides) acicula (O.F.Müller, 1774) CECI_ACI

Família Subulinidae

 

Subfamília Rumininae
Rumina decollata (Linnaeus, 1758) RUM_DEC

Família Testacellidae

 

Testacella (Testacella) haliotidea (Draparnaud, 1801) TEST_HAL

Família Punctidae

 

Punctum pygmaeum (Draparnaud, 1801) PUNC_PYG

Família Patulidae

 

Discus (Gonyodiscus) rotundatus (O.F.Müller, 1774) DISC_ROT

Família Pristilomatidae

 

Vitrea contracta (Westerlund, 1871) VITR_CON

Família Euconulidae

 

Subfamília Euconulinae Euconulus (Euconulus) fulvus (O.F.Müller, 1774) EUCO_FUL

Família Gastrodontidae

 

Zonitoides (Zonitoides) nitidus (O.F.Müller, 1774) ZONI_NIT

Família Oxychilidae

 

Subfamília Oxychilinae
Oxychilus (Oxychilus) cellarius (O.F.Müller, 1774) OXYC_CEL
Oxychilus (Oxychilus) draparnaudi (Beck, 1837) OXYC_DRA
Subfamília Godwinilinae Aegopinella nitens (Michaud, 1831) AEGO_NIT
Aegopinella pura (Alder, 1830) AEGO_PUR

Família Vitrinidae

 

Subfamília Vitrininae
Vitrina pellucida (O.F.Müller, 1774) VITR_PEL
Subfamília Plutoniinae
Oligolimax annularis (Studer, 1820) OLIG_ANN
Phenacolimax major (Férussac, 1807) PHEN_MAJ

Família Limacidae

 

Subfamília Limacinae
Limax maximus Linnaeus, 1758 LIMA_MAX

Família Agriolimacidae

 

Subfamília Agriolimacinae
Deroceras (Deroceras) altimirai (Van Regteren & Altena, 1969) DERO_ALTI
Deroceras (Deroceras) laeve (O.F.Müller, 1774) DERO_LAE
Deroceras (Deroceras) levisarcobelum (De Winter, 1986) DERO_LEV
Deroceras (Deroceras) reticulatum (O.F.Müller, 1774) DERO_RET

Família Arionidae

 

Subfamília Arioninae
Arion (Kobeltia) intermedius (Normand, 1852) ARIO_INT
Arion (Mesarion) lusitanicus (Mabille, 1868) ARIO_LUS

Família Helicodontidae

 

Subfamília Helicontinae
Helicodonta obvoluta (O.F.Müller, 1774) HELI_OBV

Família Hygromiidae

 

Subfamília Monachinae
Euomphalia strigella (Draparnaud, 1801) EUOM_STR
Monacha (Monacha) cartusiana (O.F.Müller, 1774) MONA_CAR
Subfamília Geomitrinae
Xerocrassa (Xerocrassa) penchinati (Bourguignat, 1868) XERO_PEN
Xerocrassa (Xerocrassa) salvanae (Fagot, 1886) XERO_SAL
Subfamília Hygromiinae
Cernuella (Cernuella) virgata (Da Costa, 1778) CERN_VIR
Helicella itala (Linnaeus, 1758) HELI_ITA
Xerosecta (Xerosecta) cespitum (Draparnaud, 1801) XERO_CES

Família Helicidae

 

Subfamília Ariantinae
Helicigona lapicida (Linnaeus, 1758) HELI_LAP
Subfamília Helicinae
Cantareus aspersus (O.F.Müller, 1774) CANT_ASP
Cepaea (Cepaea) hortensis (O.F.Müller, 1774) CEPA_HOR
Cepaea (Cepaea) nemoralis (Linnaeus, 1758) CEPA_NEM
Eobania vermiculata (O.F.Müller, 1774) EOBA_VER
Otala (Otala) punctata (O.F.Müller, 1774) OTAL_PUN
Pseudotachea splendida (Draparnaud, 1801) PSEU_SPL

Classe BIVALVIA
Família Sphaeridae

 

Subfamília Pisidiinae
Pisidium (Cyclocalix) casertanum (Poli, 1791) PISI_CAS
Pisidium (Cyclocalix) personatum Malm, 1855 PISI_PER

Comentaris taxonòmics per algunes espècies

Abida secale
Aquesta espècie presenta multitud de subespècies pirinenques que estan sent sotmeses a un actiu debat sistemàtic. La subespècie Abida secale lilietensis (Bofil, 1886) ha estat confirmada a les recol·leccions fetes a la zona d'Alinyà, no obstant, majors precisions sobre aquest aspecte seran motiu d'un futur estudi.

Arion sp.
Cal constatar la recol·lecció d'un exemplar jove d'Arion, la determinació del qual no ha conclòs amb un reconeixement específic clar entre l'espècie lusitanicus o bé l'espècie molinae. En cas que es confirmés en el futur la presència d'Arion (Mesarion) molinae (Garrido, Castillejos & Iglesias, 1995), la detecció resultaria rellevant degut a que es tracta d'una espècie endèmica dels Pirineus, poc coneguda i de recent descripció.

Cochlostoma martorelli
Tradicionalment a l'àmbit en el qual l'àrea d'estudi està inclosa s'hi ha reconegut la subespècie o forma alopioides (Fagot, 1905) com la típica de la zona.

Succinea sp.
L'únic registre d'un exemplar de la família Succineidae ha quedat indeterminat degut a que es tractava d'un exemplar juvenil. Per bé que l'aparença apunta a Succinea putris serà necessari obtenir més mostres per confirmar la presència d'aquesta espècie, o d'alguna altra amb la qual la confusió sigui possible (Oxyloma elegans).

Xerocrassa salvanae
A l'àmbit que inclou l'àrea d'estudi s'hi havia reconegut fins a temps recents la subespècie o forma ribasica (Fagot, 1892).

Tendències en la distribució de les espècies
D'acord amb la classificació prèviament establerta per la ICHN la majoria d'espècies detectades són eurosiberianes (55 %, N=37) i a continuació hi estan representades les mediterrànies (21 %, N=14). Les tipologies corològiques menys presents són l'antròpica (3 %, N=2) i la pluriregional (3 %, N=2). Els endemismes ibèrics i pirenaics assoleixen una representació destacada (18 %, N=12).

La distribució en l'espai de les espècies detectades mostra un patró on dominen els elements amb poca representació a l'espai (Figura 3) i fragmentàriament distribuïts (consultar el mapa Mapa_mol·luscs.mmm inclòs al CD). Un 70% de les espècies estan presents en un màxim de 10 localitats de mostreig, davant d'unes poques molt més esteses per la zona d'estudi.

Figura 3. Rang d'ocupació de l'espai de les diverses espècies mesurada en nombre de localitats on s'hi han detectat.

Figure 3. Range of spatial distribution for each species measured as the number of sampling points where each one has been detected.

La potencialitat de trobar noves espècies queda assenyalada per la funció d'acumulació d'espècies (Figura 2), el perfil de la qual confirma que la probabilitat de trobar noves espècies és diferent de 0. Aplicant diversos estimadors no paramètrics (Chao 2 i Jacknife de 1r 1 2n ordre; veure Moreno, 2001; Palmer, 1990) es dedueix que el nombre d'espècies hauria de superar les 80 (Taula 1). El predomini d'espècies escaridament distribuïdes, comentat anteriorment, indueix una càrrega important d'aleatorietat a l'esforç de mostreig que caldria aplicar per obtenir un inventari exhaustiu.

	Chao 2	Jacknife 1r ordre	Jacknife 2n ordre
estimació	83,07	81,81	89,7

 

 

 

Taula 1. Estimacions del nombre total d'espècies presents a la zona d'estudi calculades a partir dels valors L=15 (nombre d'espècies amb una sola localitat de recol·lecció) i M=7 (nombre d'espècies amb dues localitats).

Table 1. Estimates of the total number of species at the study area calculated from the values L=15 (the number of species collected at only one point) and M=7 (the number of species collected at two points).

La proporció d'elements vius detectats ha estat baixa (menys d'un 30% del conjunt de casos), la qual cosa pot tenir conseqüències sobre els protocols de seguiment de les condicions ambientals.

 

	Cadí	Andorra	Bibliografia
Jaccard	0,54	0,44	0,52
Czekanovski	0,71	0,62	0,69

Taula 2. Comparació per medi dels coeficients de Jaccard i de Czekanovski de l'inventari malacològic de l'àrea d'estudi amb els publicats del Cadí (Serrano & Garcia-Petit, 2000), Andorra (Bertrand, 2000) i de la informació bibliogràfica prèvia de la zona.

Table 2. Comparison by means of the Jaccard and the Czekanovski indexes of the malacological fauna detected at the study area wih data from Cadí mountains (Serrano & Garcia-Petit, 2000), Andorra (Bertrand, 2000) and the bibliographical information previously compiled of the area.

La diversitat específica de la fauna malacològica d'Alinyà s'ha comparat (Taula 2) amb la d'àrees properes de les quals es disposa d'informació, a més de l'inventari resultat de la prospecció bibliogràfica històrica de la zona i entorns (referida a la Introducció). S'han aplicat dos coeficients de similitud, el de Jaccard i el de Czekanovski per la seva simplicitat (Margalef, 1974) proporcional a l'interès de la comparació, que queda relativitzada per les diferències metodològiques i de dimensions de l'àrea prospectada. En els dos índexs aplicats la major similitud es presenta respecte la fauna del Cadí, per davant inclús de la recopilada bibliogràficament de la zona d'estudi. Aquesta distància podria ser atribuïble a un canvi en el temps o en l'espai de la composició faunística de la zona o simplement a incoherència metodològica.

El grau de solapament de les àrees de distribució entre les diverses espècies s'ha mesurat amb un índex clàssic (per exemple veure Euler & Svensson, 2001). Per cada diada d'espècies es calcula el quocient O entre el nombre de localitats de coincidència de les dues espècies i el nombre de localitats en les quals hi està representada al menys una de les dues espècies. Sols vuit espècies mostren algun valor d'índex de solapament superior a 0,50 (Taula 3), nivell que permet segregar les associacions entre dues espècies més rellevants sense considerar interaccions més complexes.

 

	ABID_ POL	CEPA_ NEM	CHON_ FAR	COCH_ MAR	GRAN_ BRA		MONA_ CAR	OXYC_ DRA
CEPA_NEM	0,46
CHON_FAR	0,25	0,25
COCH_MAR	0,55	0,46	0,51
GRAN_BRA	0,44	0,44	0,39	0,57
MONA_CAR	0,1	0,19	0,1	0,1	0,17
OXYC_DRA	0,11	0,12	0,1	0,1	0,18		0,6
PSEU_SPL	0,42	0,53	0,3	0,54	0,55		0,1	0,08

 

 

 

 

 

 

 

 

Taula 3. Selecció de casos d'una taula d'índexs de solapament, calculats entre espècies identificades en un mínim de cinc localitats. L'extracte presenta les interaccions entre les espècies que mostren algun valor d'índex superior a 0,50.

Table 3. Selection of cases of the matrix of range overlap, calculated between species collected at a minimum of five points . The table shows the indexes related to the species with at least one value higher than 0,50.

Aquestes vuit espècies semblen constituir-se en dues associacions:

- Abida polyodon-Cepaea nemoralis-Chondrina farinesii-Cochlostoma martrelli-Pseudotachea splendida.
- Oxychilus draparnaudi-Monacha cartusiana.

Les dues comunitats descrites, encara que arbitràriament destacades pel valor 0,50 de l'índex de solapament, forneixen l'oportunitat de considerar-les com un primer assaig per reconèixer les associacions més característiques de la zona. La interpretació i/o confirmació d'aquesta hipòtesi requerirà anàlisis més completes.

S'evidencia que l'efecte de l'altitud sobre la diversitat faunística és notable. A major altitud disminueix significativament el nombre d'espècies per localitat (Figura 4; R de Spearman=-0,46, p<0,001, N=73 localitats).

Figura 4. Representació del nombre d'espècies identificades per localitat respecte l'altitud.

Figure 4. Number of species by sampling point related to the altitude.

Si s'analitza la tendència per conjunts de localitats corresponents a un mateix tipus de coberta vegetal també se sosté l'efecte negatiu de l'altitud sobre el nombre d'espècies per localitat (Taula 4).

 

	Localitats	R.	Prob.
Arbrat dens	15	-0,61	<0,02
Arbrat clar	5	-0,92	<0,05
Bosc ribera	5	-0,5	n.s.
Matollars	15	-0,14	n.s.
Prats/herbas	7	-0,47	n.s.
Roquissars	6	-0,52	n.s.
Conreus	14	-0,5	n.s.
Zones urban.	4	-0,32	n.s.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Taula 4. Correlacions de Spearman entre altitud i riquesa d'espècies per cadascuna de les cobertes vegetals.

Table 4. Spearman's rang correlations between altitude and species richness for each vegetation tipology.

No obstant, els estimadors i les probabilitats associades sols són significatius per les formacions amb arbrat (arbrat dens i arbrat clar) i sols s'hi aproximen les superfícies amb conreu, habitualment de patata, abandonats o en actiu (p=0,07, però R=-0,50).

Les espècies tenen un perfil altitudinal (Figura 5) en el qual es detecta un límit que es podria situar als 1800 metres, a partir del qual poques l'ultrapassen. En canvi predominen les espècies d'ampli rang altitudinal.

Figura 5. Variació altitudinal (mediana i valors màxim i mínim) observat en les espècies identificades en cinc o més localitats de mostreig.

Figure 5. Altitudinal variation (median and maximum and minimum values) of the species collected at least at five sampling points.

Entre les cobertes vegetals no s'ha observat una diferència significativa quant al nombre d'espècies per localitat (G.l.=8, Chi quadrat= 7,02, p= 0,53).

Discussió

En conjunt la fauna malacològica d'Alinyà presenta elements pirinencs amb irrupció d'espècies mediterrànies pel fons de la vall. Predominen espècies xeròfiles, poc exigents, mentre que les higròfiles queden acantonades en punts molt concrets. Els micromol·luscs hi estan ben representats. L'inventari d'espècies delata àrees restringides de distribució o absències significades de representants de les famílies Clausiliidae i Chondrinidae, presents activament en àrees properes. Espècies habituals a Catalunya han estat detectades en una sola localitat de mostreig: Chondrina tenuimarginata, Clausilia rugosa, Cochlicopa lubrica i Zonitoides nitidus. Fins i tot en els hàbitats aquàtics prospectats tampoc no s'han detectat evidències d'espècies comunes com Radix peregra o Physa acuta. Altres espècies no detectades, però citades pels entorns són Pyrenaearia organiaca (un endemisme que s'ha citat només a la riba dreta del riu Segre), Vertigo moulinsiana (espècie protegida i en clara regressió a Europa on és rara i de distribució molt fragmentària) i representants del gènere Moitessieria (interessant per la falta de dades de què es disposa a Catalunya).

No han faltat per contra espècies associades als assentaments humans com Cernuella virgata, Eobania vermiculata i Otala punctata. Els hàbitats alterats per la presència humana també han permès l'extensió de la distribució d'algunes espècies de llimacs. La fauna malacològica descrita es pot considerar diversificada pel conjunt de la zona d'estudi, però a petita escala de territori la riquesa d'espècies és molt menor. Possiblement el predomini existent a la zona de boscos de coníferes redueixi el poblament malacològic per la major insolació del sòl i l'acidificació que aquest sofreix (Cain, 1983; Hermida et al. 1996). Per altra banda, la reducció de masses arbòries i d'espècies caducifòlies en particular contribueix també a disminuir les poblacions de mol·luscs. Tanmateix aquestes característiques poden ser la raó que expliqui la gran representació de l'espècie Xerocrassa salvanae, un endemisme dels Pirineus i del llevant ibèric. El fenomen representat per aquesta espècie suscita una interessant perspectiva del conflicte entre riquesa d'espècies i nivell d'endemicitat respecte les prioritats de conservació (Ricketts, 2001). En aquest cas l'endemisme respon a característiques del conjunt del territori a gestionar i no a factors localitzats i restringits en l'espai com sol ser habitual, fins el punt d'esdevenir un contradictori element de conservació.

D'acord amb les consideracions expressades a la Introducció els resultats d'aquest estudi proporcionen una descripció de la malacofauna solvent per la gestió de l'àrea. La corroboració o modificació de les tendències apuntades requerirà desenvolupaments posteriors ajustats a quantificar la dimensió de les poblacions, de les relacions específiques amb el medi. Una mesura fina de les preferències ambientals per part dels mol·luscs terrestres hauria de donar major importància a la temperatura i la humitat relativa de l'espai directament ocupat que no pas a una acurada classificació d'hàbitats (Cain, 1983; Eyre & Rushton, 1989) i a les característiques edàfiques que condicionen l'accés als recursos minerals per part dels mol·luscs.

El previsible efecte del gradient altitudinal observat en el nombre d'espècies per localitat (Cowie et al., 1995) ofereix també una suggerent perspectiva de recerca futura. La incorporació de mesures de geometria del terreny per justificar el paper de la disminució d'àrea associada a l'elevació en les muntanyes com agent causal (Colwell & Lees, 2000; Körmer, 2000) o els processos altitudinals de substitució faunística producte de la competència observats en mol·luscs (Hausdorf, 2001) abonen l'interès per l'anàlisi del paràmetre altitudinal.

Conclusions

Espècies o hàbitats amb especial interès per la gestió i conservació

En termes generals es pot dir que el predomini d'espècies resistents a la reducció de la humitat relativa recomana orientar l'atenció vers els elements més higròfils, amb àrees de distribució a la zona d'estudi fragmentades i molt condicionades per la humitat ambiental. Especial atenció mereixeran per la fauna malacològica d'Alinyà els boscos de ribera i els afloraments d'aigua.

- Protecció legal.
- Sensibilitat a l'alteració de l'hàbitat.
- Distribució limitada a Catalunya.
- Endemisme ibèric o pirinenc.
- Escassa representació a Alinyà.

Pel que fa a la protecció legal, cal recordar que la legislació estatal i la comunitària europea no preveuen cap protecció per espècies de gasteròpodes presents a Catalunya, excepció feta de Vertigo moulinsiana (espècie no detectada al treball, però citada a la bibliografia prèvia de la zona), i només ho fan respecte de bivalves ja inclosos dins la legislació catalana. La protecció legal de la flora i fauna a Catalunya es troba regulada a la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals i en el Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s'aprova el Pla d'espais d'interès natural. Si bé en una primera redacció de la Llei no s'incloïa cap mol·lusc en la llista d'espècies a protegir, ha estat en les posteriors Ordres de 16 de març de 1993 i 23 de novembre de 1994, on s'han inclòs diverses espècies de mol·luscs bivalves. El Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s'aprova el Pla d'espais d'interès natural, ha inclòs espècies de gasteròpodes i d'altres bivalves a la seva llista de fauna protegida, la qual cosa suposa la prohibició de la seva captura i la protecció, si s'escau, del medi natural en què viu aquesta fauna.

El terme municipal de Figols i Alinyà es troba dins l'Espai d'Interès Natural de Serres d'Oden-Port del Comte, en el qual no hi consta cap espècie de fauna protegida. De la resta d'EINs existents a la comarca de l'Alt Urgell, és el de les serres del Cadí-el Moixeró (indret que també ha estat declarat Parc Natural i afecta també a les comarques de la Baixa Cerdanya i el Berguedà) l´únic en el qual es protegeix algun mol·lusc, en concret Abida secale. Una altra espècie detectada a Alinyà, Deroceras altimirai, té un cert grau de protecció legal, al massís del Montseny, considerat també com a EIN. D'acord amb els cinc criteris definits anteriorment es pot elaborar un quadre d'espècies vers les quals s'haurien de focalitzar els plans de gestió. Les dades de distribució que s'hi apunten procedeixen d'Altonaga et al. (1994), Bech (1990), Castillejo & Iglesias (1998) i Kerney & Cameron (1999).

A/ Espècies amb algun tipus de protecció legal:

- Abida secale, EIN Cadí-Moixeró.
- Deroceras altimirai, EIN Montseny.

- Cochlodina laminata, humus i fullaraca en llocs ombrívols i humits.
- Neohoratia globulus, surgències d'aigua.
- Pisidium personatum, rierols d'alta muntanya.

C/ Espècies que mereixen protecció per tractar-se d'endemismes ibèrics o amb una distribució geogràfica molt limitada als Pirineus o àrea Mediterrània:

- Abida cylindrica. Endemisme dels Pirineus Orientals d'Espanya i de França.
- Abida secale. La subespècie lilietensis està limitada al Nord de Catalunya.
- Chondrina farinesii. Distribució: Mediterrani Occidental; a la Península Ibèrica limitada al    Llevant.
- Clausilia rugosa. Algunes subespècies són endèmiques dels Pirineus o de Catalunya.
- Cochlostoma martorelli. Endemisme dels Pirineus Orientals d'Espanya i de França.
- Deroceras levisarcobelum. Endemisme pirinenc.
- Granaria braunii. Endemisme ibèric i Hautes-Pyrénées.
- Hypnophila boisii. Distribució: Pirineus orientals i serralada Prelitoral.
- Xerocrassa penchinati. Endemisme del norest ibèric.
- Xerocrassa salvanae. Endemisme dels Pirineus aragonès i català i del llevant Ibèric.

Propostes pel disseny de protocols de seguiment

Es coneixen les qualitats dels mol·luscs terrestres com a indicadors biològics o biomarcadors (Dallinger et al, 2001), essencialment davant de processos de contaminació química. L'àrea d'estudi no destaca per suportar un alt risc d'acumulació de contaminants químics, raó per la qual el seguiment de les condicions ambientals respecte la comunitat malacològica hauria de centrar-se en la conservació de la seva diversitat.