El protocol sorgeix de nombroses reunions entre especialistes
i pretén recollir el màxim consens que sigui possible
entre les persones implicades en la seva redacció. Aquest tipus
de text és molt especialitzat, per la qual cosa els seus
redactors seran especialistes d'una àrea molt concreta, i tindran
sempre present l'objectiu de redactar un text clar, ordenat
i general, que pugui ser el comú denominador en tota una
sèrie de situacions que es repeteixen amb freqüència en un àmbit
laboral concret. Les petites desviacions particulars d'aquest
comú denominador hauran de ser avaluades en equip i aprovades
també per tot l'equip de personal que tingui capacitat de decisió
davant d'aquests temes.
És molt important establir un correcte ordre de prioritats
en redactar aquest tipus de documents, i a això ens referíem
abans en dir que el text ha de ser ordenat. Normalment es tractaran
en primer lloc les qüestions de més rellevància dins del tema
del text, i en últim terme les que siguin menys importants.
La unitat de paràgraf és fonamental per establir aquest
ordre. Moltes vegades els paràgrafs van numerats per indicar
aquestes jerarquies, però també es recorre a altres formes d'organització
del text, sempre per marcar quines són les prioritats i quins
elements es consideren més rellevants. De vegades s'utilitzen
també les marques tipogràfiques per establir aquestes jerarquies
i prioritats quant als tòpics o temes de què tracta el text.
Molt sovint s'empren les enumeracions, que seran també ordenades
en funció de les prioritats establertes a criteri dels especialistes.
Els protocols sempre parteixen d'altres textos, normalment
més generals, que són les mesures bàsiques que proposen les
Administracions, mesures bàsiques d'actuació en el cas de
determinades situacions que afecten a aquests col·lectius professionals
dels quals estem tractant. Per tant, els redactors dels protocols
hauran de conèixer molt bé les directrius i les normatives que
provenen d'aquestes Administracions i, a ser possible, també
la manera de treballar d'altres centres del mateix àmbit estatal
o bé d'altres països.
El consens en l'elaboració dels protocols és necessari perquè
les pautes d'actuació que s'hi estableixen seran d'obligat
compliment per al personal que treballi amb aquell document
en un determinat centre. És a dir, els protocolos són textos
normatius en determinats contextos. Només es podran fer
determinades excepcions a les passes suggerides als protocols
en casos molt especials, d'acord amb totes les persones implicades,
i sempre que estigui degudament justificat per causes majors.
Evidentment, cada centre mèdic o d'investigació elabora els
seus propis protocols, a partir d'uns protocols generals que
parteixen de les Administracions competents, i és obligatori
seguir les seves mesures en cada centre concret. En alguns casos,
existeixen protocols intercentre, enriquits amb les experiències
de diferents maneres de fer i de diferents perspectives, quan
s'han constituït equips amb persones que treballen en diferents
organismes.
Normalment un protocol és un text molt esquemàtic i sintètic,
molt instructiu i descriptiu, encara que moltes vegades combina
les estructures en imperatiu amb les passives o bé amb altres
construccions impersonals. De fet, el protocol és un text fonamentalment
impersonal, en el qual no s'aprecien traces del "jo" redactor
ni del "tu" destinatari; és un tipus de text neutre i demodalitzat,
i també rigorós i molt concís. Moltes vegades els protocols
són textos molt poc redactats, o en els quals no s'aprecia gairebé
cap tipus de redacció (veure exemple 2 de l'apartat corresponent
al castellà); en aquests casos, els elements lingüístics utilitzats
no són altra cosa que enumeracions d'elements nominals o de
nominalitzacions que impliquen instruccions.
