Alaba, oh ànima, l'hora bona del món en què a llum d'objectivitat has obert els ulls. Alaba els dies en què has travessat, amb pas inquietíssim, per la terra. Lluny de la mesquina enyorança d'aquell que declarava el millor qualsevol temps ja ha passat: lluny de la covarda tristesa d'aquell altre que es planyia de la seva massa tardana vinguda al món massa vell, repeteix més aviat el dir de la bona velleta catalana que no volia morir mai, perquè sempre se'n senten de noves. Però tu no solament ho faràs per curiositat de les que se'n senten, de noves: sinó perquè aquestes que se'n senten, de noves, te canten la diària creixença de la planta-home i duen forma impresa, en son fang miserable de naturalitat, la grapa augusta d'una Arbitrarietat victoriosa.
Cal dur al Glosari una magnifica impressió d'aquesta grapa, una impressió sabuda avui. Els telegrames d'aquest Sant Francisco tràgic ens la porten. L'un diu això: -¡un poema!- "La situació de la ciutat és horrible. Hi ha més de 155.000 persones, moltes d'elles malaltes, obligades a acampar al ras. Centenars de gossos famolencs van en busca dels cadavres... Els ciutadans han celebrat avui un meeting per a tractar la reconstrucció de la ciutat. Se vol que hi hagi en ella un bon boulevard i uns parcs magnífics. Se tracta de què sia una de les més belles del món..."
Parlàvem l'altre dia d'aquesta serenitat dels homes d'avui enfront la catàstrofe... Però dir serenitat, és poc: dir valentia, és poc: dir arrogància, és poc: dir heroisme sublim, és poc, poc encara.
¡Fer un San Francisco que sigui una de les ciutats més belles del món! ¡Arbitrar -entre els flams d'incendi no extint, entre el daltabaix dels edificis que s'acaben de fer enrunar per la dinamita, entre els milers de persones sense casa, ni llar, entre els malalts que es moren baix la inclemència dels cels, entre les bandades de gossos que devoren els cadavres, - els passeigs i jardins de la ciutat futura! ...¡Oh, la lliçó altíssima d'Energia! ¡Oh, el bell gest de revolta de l'Home Creador contra la destructora Fatalitat!... Home, home, gran ets i la mida de ta arbitrarietat és mida de ta grandesa. Home, home, immortal ets i la mida de tes creacions és la mida de ta immortalitat...
¡Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco! ¡Feu-la la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins i edificis, sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què l'Energia devingui Ritme, solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a la culminació d'obra perfecta, ja eternitat és creada. I res podrà fer-hi la hostil Natura. Perquè, un cop haureu creat un bell edifici, un cop haureu empresonat un ritme en ses pedres, ja encara que el foc l'abrusi, l'edifici viurà, i viurà eternament, perquè perdurarà son ritme. Com viuen tots els llibres cremats en la Biblioteca d'Alexandria: com viuen, integres, totes les estàtues mutilades per la barbàrie del temps: com seguiria vivint pels sigles dels sigles la nostra Sagrada Família, encara que, just a l'endemà de feta, s'ensorrés...
Aquesta glosa d'avui és una pàgina per al Llibre d'or de l'Energia.
Eugeni d'Ors: "Per al llibre d'or de l'Energia", Glosari, 26-IV-1906.