...I ara la guerra és entre nosaltres, i les passions corren, com bèsties folles, pel carrer. La nostra Doctora d’harmonia no és ja, l’hem perduda. Ella representava la Tradició. Ara som nosaltres com si no tinguéssim passat –som com uns salvatges– uns catalans salvatges –i la bandejada violència ha tornat a alçar castell al nostre dins– i ja no podem dir-nos mitja paraula sense ofendre’ns.
Ara tornem a ésser com aquells altres que viuen en la desharmonia miserablement; com els qui no es deixen del renec de boca, del renec de gest, del renec d’idees; com els qui aparellen versos violents i flastomadors i maleïdors i malsonants, o componen proses bàrbares i rústegues; com els qui extremen les opinions, per fer-se’n dramàtiques actituds; com els qui criden estentòriament; com els qui a Barcelona canten pels carrers la cançó de la Sarasa i la cançó de la Serafina; com els qui fan paròdies als periòdics satírics; com els qui destil·len verí a les «penyes»; com els qui porten armilles truculentes i s’omplen els dits de brillants; com els qui contorsionen els productes de les arts en estilitzacions frenètiques; com els qui escriuen «Cartes de fora», a «La Campana de Gràcia»; com els qui discuteixen de política a trets; com els qui assassinen per qüestió de partit; com els qui malmeten barrocament sense sobresalt ni quietud d’orella, la prosòdia i la sintaxi del castellà. Tornem a ésser com don Joan de Serrallonga i els bandolers, i com els almogàvars i els guerrillers; com els de l’any 8 i els de les guerres carlistes, i els capitostos de les barricades i els qui violaren les sepultures, juliol del 1909. Tornem a ésser els íbers furiosos, perdent el nostre guany de civils mediterranis. Tornem a ésser africans, perquè allò europeu, allò clàssic que hi ha en nosaltres, només el culte a la Ben Plantada hi pot mantenir i acréixer i restaurar.
És consumada la tragèdia. Tot l’edifici de la nostra lenta educació espiritual era fonamentat damunt la base del règim d’igualtat devota a què la Teresa ens havia subjectat. Un promès ha sobrevingut, la igualtat n’és rompuda. I tot ha trontollat i ha caigut a terra. Ara és el desert, i, en el desert, l’home per a l’home, un llop. Ja es troba entre nosaltres qui projecta competències desesperades, baixos crims...
Sort del dolor, encara. Sort d’aquesta tristor de l’estiu que se’n va, del bon temps finit, de la separació pròxima... La tragèdia és consumada, i sabem tots que ja res no es pot intentar.
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, III, IV, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 140-142.