No hi ha hagut mai, potser, una commemoració poètica més universal que la commemoració dantesca del 1921, celebrada en plena restitució de la Itàlia a les fronteres somniades del poeta i en ple renovellament, en tot el món, de l’espiritualisme cristià, sageta d’or que renaixerà eternament en el flanc de la humanitat. De la Societat de les Nacions a qualque associació piadosa de rústica parròquia, de les doctes universitats de manta nació a l’anònim somniador que mai no reeixirà, de la premsa brogidora i impressionant al secret lector en un quart pis, tothom, institucions brillants o perits incògnits, s’ha recordat, a tot arreu del món, en llambregada emotiva, del magne esperit, ple de foc i feresa, de cèliques visions i d’epítets sangonents.
Homer és el crepuscle matutí de la civilització. Shakespeare n’és la posta sumptuosa. Dant n’és el migdia.
En l’esperit, talment, la mesura del temps no té res que veure amb les vulgars taules cronològiques. Avui existeixen poetes castellans anteriors a Homer. I nosaltres, en canvi, tenim la fortuna d’ésser, diríem, contemporanis del Dant. Estem, com ell, en la confluència d’un classicisme ètnic i un cristianisme espontani. En l’encontre d’una llengua nova amb un incipient amor dels antics. En el contrast d’una obstinació patriòtica amb una aspiració universal de cultura i de justícia. La Itàlia, filla del Dant, es troba més enllà d’ell: nosaltres el sentim actual, en les seves ales i les seves urpes.
Però la nostra passió és, encara, migrada, si hom la compara amb la d’ell. Si algun dia hom creés alguna càtedra dantesca a Barcelona, ella influiria sortosament en la penetració de la nostra arqueologia literària i en el guiatge de la nostra literatura jovençana. Jo, però, voldria que el Dant, personalment, es constituís en el nostre Catedràtic de Passió. (Com recordo d’aquell obscur patriota italià, gairebé analfabet, que, hores abans d’ésser fusellat pels austríacs, desxifrava, per primer cop, la Divina Comèdia, que, concordant amb les promeses enceladores del seu confés, i vituperant, en nom de la víctima, els reis executors de pobles, li dava gosadia per a redreçar la testa davant el petit incident de la mort.)
Anem amb compte amb aquella
“Avara povertà di Catalogna”
que tindrà encara un sentit, i el més crudel, mentre serem avars de passió. ¿Qui sap, tanmateix, si la nostra passió potencial necessita, per al seu deixondiment, un Dant? Perquè Dant és un condensador de la passió italiana, com Homer és un condensador de la gràcia grega.
Mentrestant –i en l’esperança d’assolir la rosa vermella que hom sembla destriar en la penombra, vora del Dant, vermella de compassions i complicitats, d’amors i de venjances–, deduïm unes quantes simples ensenyances de la glòria universal del Florentí.
Que, contràriament a les dites dels últims grisos adoradors del “progrés”, que parlen de l’emasculació religiosa, no hi ha coses més veïnes que la teologia i la passió.
Que essent el cristianisme a la moral com el classicisme a la literatura, la llur coincidència determina un apogeu de l’esperit humà.
Que el classicisme, a través dels temps, no canvia d’esperit, sinó d’idioma. Potser els grecs d’avui no poden ésser clàssics: nosaltres demà començarem d’ésser-ne.
Que adversament a les dites de certs partidaris dels butlletins oficials i dels bans militars –coneguts, si més no en essència, en el temps d’Isaïes i en el de Dant– no hi ha com els pobles captius, esquarterats, per a dar vidents universals.
Josep Carner: Dant Alighieri per als catalans, “Quaderns d’ Estudi”, 49 (octubre-desembre 1921), ps. 273-275. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 156-157. (L’Alzina; 12).