Si ni el Lear, ni l’Otel·lo, ni l’Enric IV, ni la Nit Dotzena haguessin mai aparegut, Shakespeare, diu Coleridge, hauria, però, obligat els homes a perdurable consciència de la seva poètica sobirania. La meravella de música, de passió, de fastuositat imaginativa que es diu Venus i Adonis, una de les creacions més delitoses i pròsperes del Renaixement, l’hauria consagrat. “El tema de Venus i Adonis –diu Coleridge– és desplaent; però aquest poema és precisament per la mateixa raó el més il·lustratiu de Shakespeare. Hi ha homes que poden escriure passatges del més profunde patètic, i àdhuc sublimitat, sobre circumstàncies que els són personals i estimulants de llurs pròpies passions; però no són, per aquesta raó, poetes. Llegiu el magnífic esclat de femenívol patriotisme i exaltació, el cant de victòria de Dèbora: és gloriós, però qui és poeta allí és la Natura. És cosa ben diversa esdevenir totes les coses, i tanmateix romandre igual; fer que la divinitat canviant sigui sentida en el riu, el lleó i la flama; veu’s aquí el que és la vera imaginació. Shakespeare escriu en aquest poema com si fos d’un altre planeta, encisant-nos en contemplar els moviments de Venus i Adonis, així com faríem amb les danses rutilants de dues vernals papallones.”(1)
L’idioma en el qual fou escrit el llibre de galanies i sumptuositats imaginatives i verbals que es diu Tirant lo Blanch, mereixia en son renaixement que algun voluptuós inveterat de les belles músiques, i les belles colors, i els bells delits, algun “delitós de la mel del bell parlar” s’esmercés en fer-li com a pròpia aquesta aventura, més opulenta que els tapissos flamencs, i més explícita que els mateixos nus del Tizià. Som del parer de Coleridge: Venus i Adonis és una creació que podria ésser representativa, per ella sola, del geni shakespearià: més d’un leitmotiv dels Sonets s’hi retroba; el sentiment primorós, alhora gerd i profund, del Somni d’una nit d’estiu, hi broda meravelles; té els diàlegs plens de gràcia, d’argúcies i de brillantor de les seves comèdies; té, fins i tot, l’ensaig, en son desenllaç, de la futura dolor tràgica, immensa i tota harmoniosa, així com una ventada en una selva. Però, talment, si Venus i Adonis no hagués sonat en la més delitosa, en la més alada musicalitat anglesa, cap idioma sinó el que fou el Dant i l’Ariost hauria pogut evocar-ne la festa inoblidable. Doncs, la poesia catalana qui finà mirant l’encís d’Itàlia, tindrà exactament una coqueteria de Bella Dorment que es desvetlla si diu, en una dolçor i una sensualitat com a italianes, els prodigis de Venus i Adonis: la nostra poesia té avui una frescor, una plasticitat, jovenívoles, no minvades per cap retòrica (per cap, s’entén, que li sigui pròpia), que recorden tant l’italià trescentista! Versos hi ha en el noble català d’ara (com aquell traduït del Petrarca per En Costa i Llobera, que fa: Quan ella els ulls amoroseta gira...) que, en venir-nos a la memòria, gairebé no sabem si són catalans o italians: millor els diríem indistints. Sense recórrer al neologisme ni al pastiche, hi ha una italianitat inefable en els rims de Clementina Arderiu, per dir un sol nom de la jove poesia.
Italianes són l’elegant virior florentina, la turgència i riquesa venecianes que ha despès En Morera en la seva traducció de Venus i Adonis. És una meravella l’espontaneïtat amb què els gestos, les intencions, les troballes més desesperants pel traductor, canten en català, familiaritzant-s’hi com amb una llengua de naixença. Res de penós estargiment, res de tímides cohibicions. Així com féu en traduir els Sonets, En Morera naturalitza en l’alt catalanesc el geni anglès, però en mant indret sembla que encara hi superi les seves passades gestes. Podríem multiplicar les cites, però veu’s aquí, recordant a l’atzar aquells “Rosat i blanc més que coloms i roses” (More white and red than doves or roses are). “Si ta mà em pren la mà de dolça pell – creuràs que es perd o es fon en ton palmell” (My smooth moist hand, were itwith thy hand felt, – Would in thy palm dissolve, or seem to melt) “I, mort i tot, conviuré amb els llunyans – en les còpies vivents de tos encants” (And so, in spite of death, thon dost survive, – In that thy likeness still is left alive). “L’airet dels mots és temperat d’amor” (Free vent of words love’s fire doth assuage), o la sencera estrofa:
Ara, Venus, gentil li pren la mà,
que és lliri presonê en presó de neu,
o ivori que alabastre vorejà;
tan blanc és l’enemic com l’amic seu;
pugna encisera de passió i fredor,
com de dos blancs coloms que es fan l’amor.
que fa en anglès:
Fully gently now she take, him by the hand
A lily prison’d in a gaol of snow,
Or ivory in an alabaster band,
So white a friend engirts so white a foe,
This beauteous combat, wilful and unwilling,
Show’d like in silver doves that sit a billing.
I tots sencers hauríem d’avançar els clàssics episodis del cavall i el de la llebre, ornament de les antologies angleses, així com, d’avui endavant, podran ornar les catalanes.
Alguns necessaris escurçaments, ben pocs, donada l’abundor de mots que, proporcionalment al català, conté cada vers, no minven la suggestió, la intensitat, l’obsessió del poema. És tan pròdiga la natura poètica de Shakespeare, que fins i tot després de minves més greus i metòdiques desbordaria encara arreu arreu; també aquesta desproporció de matèria verbal estojable en cada vers, que ofereixen els dos idiomes, pot haver obligat a algunes llibertats, però que l’estat plàstic del català no autoritza pas a combatre. Tant se val: tot això són ets i uts de gent de l’ofici. La gran, la formosa realitat és, d’una banda, que Shakespeare és ENDEVINAT –tot simplement– en català; i, d’altra banda, que un dels fruits més daurats del Renaixement ha servit per ENDEVINAR el to de la llengua literària catalana. La inestroncable i creixent jovenesa de l’esperit d’En Morera ha arribat a tan gustosa i pregona eficiència, que hom recorda, veient fluir tan admirables “encantaments d’oït” dels llavis de la seva noble testa argentada, l’encís del Goethe capblanc entre les roses perses.
(1) Lectures and notes on Shakespeare and other English Poets by Samuel Taylor Coleridge, Now first collected by T. Asche, B.A., Londres, 1908.
Josep Carner: "Venus i Adonis" de W. Shakespeare. Pròleg a la traducció. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1917, ps. 9-12. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 140-142. (L' Alzina, 12).