No ho oblidem mai: Shakespeare, per les Índies! No podem nosaltres conquerir les Índies –ni Shakespeare. Però ben traduït, Shakespeare ja és quelcom de no menys imperial que establir una estació naval a les Índies.
Fins no fa gaire, la feina de traducció de les grans obres literàries estrangeres se feia a Catalunya atzarosa, sovint mediocre, a voltes deshonestament. Homes de crèdit literari no tenien el menor escrúpol a autoritzar amb la seva firma les versions més indirectes i de fidelitat menys garantida. Tot se produïa, a més, per casualitat, sense mètode, sense tria, sense crítica. Encara havem vist recentment com se barrejaven, indistintes, en un volum de traduccions, poesies d’Emili Verhaeren... ¡i d’André Theuriet!
Ara, en canvi, les traduccions al català s’organitzen en vastes obres, serioses i imperials... L’imperialisme no és una doctrina que serveixi únicament per a un ordre d’activitat, per a conquerir terres, per exemple. Se pot ésser imperial, àdhuc, en la manera de gratar-se. No cal dir com se pot ésser imperial traduint. Ara traduïm volent incorporar el món de la Cultura a la nostra petita cultura. I sabent que aquest és el millor camí per a incorporar aviat la nostra petita cultura a la Cultura del món.
Imperials incorporacions són en aquest sentit:
La “Biblioteca de autores griegos y latinos”, que dirigeixen els doctors Segalà i Parpal, professors noucentistes. Vasta obra col·lectiva, admirable assaig d’una d’aquestes fecundes col·laboracions de mestres i deixebles, que tant sovintegen arreu on se fa ciència, com escassegen poc al nostre país, la “Biblioteca”, on mai manca per a cada text una versió catalana, serà un monument que honorarà la nostra generació i testimoniarà davant l’avenir l’essencial serietat dels moments d’avui. En Segalà, restaurador de l’hel·lenisme entre nosaltres, traductor de la Ilíada, de l’Odissea, de la Teogonia, fundador d’una vera jovenívola escola d’humanistes, deu ésser considerat com un dels homes que més haurà contribuït, pel camí de la Filologia, a la nostra renaixença clàssica.
Els Evangelis en català, que té en curs de publicació altre filòleg, ple de l’esperit del Noucents, aquest inquiet sacerdot humanista que és Mossèn Frederic Clascar. L’aparat de notes lingüístiques i exegètiques que figura al peu de la versió, creix a cada quadern, menja text, el redueix a poques línies per pàgina. Se sent a l’autor entrar ascensionalment en móns nous, a mida que avança, i veure obrir-se davant sos ulls noves perspectives de ciència i de treball. Filològicament aquesta traducció serà un tresor. Però constituirà també un eloqüent document psicològic sobre la creixença d’un esperit i sobre el canvi espiritual que operen damunt tots nosaltres els dies que vivim.
El “Rabelais” que està portant per enter a un vell català selectíssim un altre filòleg noucentista, en Lluís Destany. Les traduccions del Pronòstic pantagruelí i de les estrafolàries Cròniques, ens han produït ja delitosa salivera als devots de Mestre Francesc. A poc de començar-se aquest Glossari, s’hi va diagnosticar que el mal més greu de Catalunya era el no haver-se embarcat en les naus pantagruelines quan sortiren de la Thalassia, el primer dia dels idus de Juny. Perquè dins d’aquesta nau hi anava l’esperit del Renaixement. Mercès a la solicitació propiciatòria del senyor Destany és d’esperar que quants, en mig del bracejar amb ones adverses, després del naufragi, demanem socors a les naus pantagruelines, els mariners d’elles no ens acullin amb un cop de rem al cap.
Les versions del tudesc, que devem a en Maragall. Aquestes formen ja una petita Biblioteca on les clarors de la llum goethina es filtren fins les romàntiques tenebres d’Enrich d’Ofterdingen. Els Pensaments de Goethe publicats darrerament són un petit llibre d’or. En Maragall ens donarà, sens dubte, als noucentistes que tant l’estimen, una versió catalana del Faust que ens deu des de La Margarideta.
No oblidem, encara que desiguals, les traduccions de Shakespeare organitzades en col·lecció. No oblidem, per son mètode, malgrat els mil repars de què es fan acreedores, les traduccions de Wagner. No oblidem que es guarda inèdita una traducció catalana del Paradís Perdut.
La humilitat és sempre recompensada. Tornem a dir que aprenent de la cultura del món és com la nostra cultura pot arribar a entrada en el món. Així, qui bé tradueix, bé és traduït. I avui –premi d’aquestes incorporacions ben orientades– un jove poeta castellà, en Ramón Montaner, tradueix els poetes catalans de l’Almanach, amb tanta comprensió, tanta fidelitat, perfecció tanta i harmonia, que sembla haver allí dins quelcom de miracle.
Eugeni d’ Ors: “Les incorporacions”. Reeditat dins Eugeni d’ Ors: Glosari 1910-1911. Edició i presentació de Xavier Pla. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, ps. 533-536, i dins Eugeni d’ Ors: L’home que treballa i juga. Vic: Eumo Editorial, 1988, ps. 121-123. (Textos pedagògics; 14), i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1900). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 61-62. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).