“Si l’obrer és perfecte, l’obra és imperfecte: si l’obrer és imperfecte, l’obra és perfecta”, diu, parlant de teologia, Malebranche; i així ho reporta, en una nota, Maurice Blondel. Examinem un poc el sentit d’aquesta paraula profunda i obscura.
Suposem que l’obrer ha començat la seva obra. L’obrer es diu Beethoven, per exemple; i l’obra és el tercer temps, lento assai, del Quartet XVII (present inoblidable que ens portava el dia d’ahir). Abans d’aquell començar, les possibilitats de l’obrer eren infinites; mes de l’obra res no existia; el primer, doncs, era infinitament poderós; la segona, impotent. Però ha començat la composició; heus ara aquí que la part ja composta de l’obra limita ja decisivament les seves possibilitats de desenrotllament; si no vol caure en la incoherència, l’obrer es trobarà ja compromés a obeir una llei d’harmonia que, segons la part composta, predeterminarà aquella altra que resta a compondre; l’obrer, doncs, serà menys lliure, menys poderós, mentre que l’obra haurà entrat a exercir poder. Aquella disminució, aquesta creixença, aniran després accentuant-se a mesura que la composició avançarà. Vindrà punt, el punt abans del terme, en què ja a l’obrer no li restarà sinó una sola possibilitat, si vol continuar harmoniosament fins a la fi: aleshores serà ell en son mínim de poder; l’obra, en son màxim.
Ara bé, a cada un d’aquests moments successius, l’obrer podrà evidentment “emancipar-se de la coerció amb què el subjecta l’obra ja feta”. Podrà ésser inconseqüent. Podrà ésser incoherent. Podrà abandonar l’obra començada i donar-se a una nova improvisació... Ell serà, fent això personalment –millor dit, individualment, – i momentàniament– més perfecte, perquè haurà usat de major llibertat; però la seva obra serà llavors més imperfecta. I també serà més imperfecta la seva pròpia vida, considerada com a obra... Al revés, la voluntària limitació i renúncia de possibilitat per part de l’obrer enriquirà l’obra. Podrà arribar a enriquir-la amb una perfecció sobirana.
Per això una moral de l’Obra Feta, una moral del Resultat Heroic, –com la que es predicava l’any darrer en un dels Cursos Monogràfics, tot parlant de la sistematització filosòfica de la pedagogia– tendirà a exalçar la perfecció de l’obra, àdhuc a risc de la imperfecció de l’obrer. Una moral de l’Impuls i de la salvació solitària tendirà, al revés, a exalçar la perfecció de l’obrer, àdhuc a risc de la imperfecció de l’obra... La primera tindrà per inspiració el Classicisme; la segona, el Romanticisme. (Déu meu, tots els camins porten a Roma i totes les nostres meditacions al mateix punt: aquest punt que deu ésser la Roma de les meditacions!)
Beethoven es resigna, sovint, a ésser, ell, personalment, imperfecte. Així la seva obra és aprovada per nosaltres. I també per Malebranche ho hauria estat.
Abril de 1916.
Eugeni d’ Ors: “Malebranche, encara”. Reeditat dins Eugeni d’ Ors: Glosari 1916. Edició i presentació per Josep Murgades. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1992, ps. 109-110, i dins L’home que treballa i juga. Vic: Eumo Editorial, 1988, ps. 249-251. (Textos pedagògics; 14).