1714
Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En trerra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.
Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.
Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-
Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.
HORA BAIXA DE DESEMBRE
Escampall que va enfosquint-se
oh sang rta del ponent,
més enllà d’un flat de vent
i el brancam que se n’esquinça!
¿Què s’ha fet la poesia
i el delit de llibertat?
El carrer de la ciutat
amb ses ombres m’angunia.
Cada espectre maleït
és imatge de mes penes:
só la vella amb les mitenes
i amb l’esguard esbalaït;
só el monòton fanaler
dins la boira on estossega;
só la cabra que rosega,
lenta i lassa, un vil paper.
A LA FORTUNA
En mar un altre cop, oh Sobirana!,
més que jo pdoerosa en el capritx.
Mena a ponent, llevant o tramuntana:
obeeixo sense ira ni desig.
Oh deessa d’efímera petjada!
Cercant d’estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l’encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.
Folla, tens una llei de saviesa,
voluble, tornes a trobar el camí;
no petrds d’albir la vall de la vellesa
i el palau subterrani sense fi.
Qui t’és fidel, que dolçament perilla!
Príncep inútil, desvagat hereu,
cerca d’endevinar-te en la cruïlla
i no perd esperances en el freu.
Vas a ton grat i no tinc por de caure
de ta passa tan lleu en seguiment;
de ton vel irreal segueixo l’aura
amb una mena d’embadaliment.
I tot i que ets del Vent i de la Lluna
filla inconstant, veneraré ton nom,
frèvola, forta, fluctuant Fortuna,
que em fas sol, dolçament, entre tothom.
ILLA
Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.
Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?
Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.
Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?
Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.
Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!
NABí
(fragment)
Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l’or del dia que sobre el mar s’escola.
En una cala, prop d’un pi, la negra gola
m’havia tirat a l’eixut.
Sentia l’olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d’una figuera;
un fuminyol pujava damunt d’un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l’arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l’esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l’ardència,
del pi l’aroma m’ignoraven el posat.
S’esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d’embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l’esquena em des;
sentia l’aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.
I en aquell punt vaig ésser
com picat d’escurço diví:
em va sobtar i em va garfir,
em va corprendre i consumir
la pressa.
En delerosa caminada,
sota l’assolellada
em retornava el brot de romaní;
i en fosquejant, quan em sentia deixondir,
em redreçava el cap l’amor de l’estelada
on era escrit el manament diví.
De mon trigament en revenja
feia com l’home que d’un sol neguit és ple:
dormir com qui no dorm, menjar com qui no menja,
fer via sense veure, sentir sense saber.
Era ma força i ma sola esperança
el mot que Déu m’havia dit.
I aquell mot repetia dia i nit
com un amant llaminejant am deectança,
com un infant que va cantant per por d’oblit.
Cap arbre no em parava, cap casa no em prenia,
tot quant topava era darrera meu llençat,
i caminava nit i dia:
no veia més que pols roent o fosquedat.
Mon viatge en xardor, perill, dejuni
durà de pleniluni a pleniluni,
i l’esperó diví feia mes plantes lleus.
Amb res mos ulls no feren pacte
ni va tenir ma boca tracte:
soldat complint un manament exacte
no s’entrebanca de lligams ni adéus.
Però tantost la quarta lluna era passada,
malaltia cruel fou mon camí:
si deturava un punt la caminada,
no em sabia tenir.
Vermelles del sol les parpelles,
mes passes eren cada cop menys amatents;
empolsegades la barba i les celles,
feixugues les espatelles i mos badius ardents.
Les coses avinents semblaven en llunyària,
s’esgarriava l’esma dins la cremor del cap;
mon peu sagnava; malgirbaven llur pregària
el tèrbol seny, la llengua eixuta com un drap.
I vaig sentir un matí que la claror del dia
dintre ma testa feia com l’abellot que brum,
i ma mirada al raig del sol s’agemolia,
malcapterosa de la llum.
Volia tot pensant: ―Iahvè t’espera―,
refer-me en nou delito;
però topant en pedra travessera,
a terra vaig trobar-me, colgat en polseguera,
i no sabia com alçar-me, estamordit.
―¿Fuig Nínive de mi? ―vaig saber dir-me encara;
i per fer-me, batut, un poc de nit,
entre les mans vaig recerar la cara.
Darrera meu un vell descavalcà d’un ruc.
―Alça’t! Qui cau, si no s’aixeca, algú l’enterra.
Un covenet de figues i una verra
porto a ciutat. Mai no l’has vista? Malastruc,
puja a cavall de l’ase. Poc tires per feixuc!
D’ací s’albira el lloc per on el riu aferra
la gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc.
Ací l’home de cor occeix, empala, aterra;
els himnes de triomf són obra de l’eunuc.
Totes les arts acalen el front devant la guerra
cas és l’espasa jove i l’esperit caduc.
I dels mercats emplenen de seguidamente el buc
amb saques precioses la gent de coll feixuc;
i vénen dones de tota la terra,
les més perfectes en pit i maluc.
Assur és inmortal, i el món una desferra. ―
Ma testa amb pena es redreçà.
D’una torta del riu dellà
blanquejaven casals per la vorada;
i jo, de tort, com bèstia ferida, amb la mirada
que ho veua tot rodar,
vaig alçar el braç amb virior desesperada
del barrer pòsit de mon cor arrabassada:
i malversant-hi un any de vida vaig clamar:
―Quaranta dies més i Nínive caurà.
SALM DE LA CAPTIVITAT
Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.
CANÇONETES DEL «DÉU-NOS-DO», III
Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum enolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:
menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient a tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.
PLOU UNA MICA I L’AMADA ÉS LLUNY
Canta l’ocell en l’arbre que degota,
i cap missatge no em sabria dur;
a un llibre inútil el meu cap s’acota;
ni veig qui passa ni em veurà ningú.
Canta l’ocell en l’arbre que degota.
Se’n va el meu seny, esquerp a cadascú.
Dels tells florits deu caminar dessota,
sempre a l’atzar, per si et trobés a tu.
El sol es mostra un poc i ja se’n cansa.
Els degotalls d’aquest brancam florit
estrafan el teu plany i ma enyorança.
―Val més que em deixi en vaga l’esperit.
No cap esma del món, no cap frisança
que ella no em sigui arrepenjada al pit.
CANTICEL
Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.
Per l’ala lleu d’un virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.
Per una flor de romaní
l’amor daria;
per una flor de romaní
l’amor doní.
ELS NOSTRES PINS
I
Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.
Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió,
oh pi menut de nostra arena;
pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;
pi que et conhort de nostres passes
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t’estiragasses,
per heure el sol, com un xiprer;
pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;
pi esborifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi sospirant, cenyit de l’heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu de la font, a dalt un niu!
II
Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.
Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.
RETORN A CATALUNYA
Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
¡Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.
FIDELITAT
M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l’olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l’olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m’hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l’enamorada,
- jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l’ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.
Si la malaventura m’hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l’ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m’acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l’anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d’oblit que m’abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m’aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.
BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.