Una observació marginal, sobre aquest novel·lista. Marginal, però que podria tenir, adduïda a una revisió central de l’assumpte, alguna significació.
Jo, en abandonar la lectura d’un llibre qualsevol, per reprendre-la després, no tinc costum de deixar senyal entre les pàgines, per marcar el “punt”. No la necessito. Tracti’s de narració, de col·lecció o de text de doctrina, la memòria em guia prou i prou ràpidament perquè trobi, amb el recórrer de mitja dotzena de fulls, el lloc on termina la part que m’ha estat algun cop reconeguda... I així, a voltes, a grans distàncies de temps.
Ara bé, amb la lectura de Proust no m’ha esdevingut la mateixa cosa. En interrompre-la, haig de deixar senyal de punt per retrobar-m’hi.
Això és gravíssim.
Dit sigui en honor de la veritat –i també com a perspectiva a la possible absolució del mal símptoma,– la necessitat d’un senyal la meva experiència ja l’havia soferta un cop, i en ocasió ben il·lustre. Era, fa molt temps, l’ocasió de la primera lectura del Quijote.
Emperò, pensant-hi, veig una diferència entre l’exigència d’un dia i la d’avui. En el recercament del “punt”, el sistema del Quijote em desorientava potser per una vertebració molt llarga i massa simètrica. En Proust això sembla degut, precisament, a una absència de vertebració.
I jo penso que tenir vèrtebres és tanmateix un deure suprem.
17 d’Abril de 1921.
Eugeni d’ Ors. “Proust”. Reeditat dins Eugeni d’ Ors, L’home que treballa i juga. Vic. Eumo Editorial, 1988, ps. 307-308. (Textos pedagògics; 14).