Fa temps que llegeixo amb molt interès les llargues cròniques que publica Pío Baroja sobre fets i personatges del segle XIX ibèric. Moltes d’aquestes cròniques han estat reunides en el volum darrer de Baroja, titulat Siluetas románticas. L’autor de tants llibres d’imaginació com és Pío Baroja va recalcant cada vegada més la seva predilecció o la seva passió per la història neta i pelada, tan despullada de crítica i de retòrica com es vulgui, atenint-se a la part humana, viva i directa dels fets i dels personatges. A mi em sembla molt interessant i molt útil aquest treball literari de Baroja. Com a poeta que és, i amb el seu temperament anàrquic de tirar al dret, d’anar al gra i deixar la palla decorativa, resulta que la història contada per ell agafa uns colors càlids i unes oposicions de llum i d’ombra que arriben a donar la sensació de veritat, cosa que difícilment es troba en els llibres històrics que s’escriuen avui dia, plens de responsabilitat i d’erudició, però magres de substància poètica i de valor emotiu. La crònica del segle XIX ibèric és desconeguda per la majoria d’homes que han passat per les universitats. Se’n té un ressò o una visió vaga i fragmentària, però el segle XIX, el més dramàtic i el més apassionat del nostre país, en molts aspectes és tan poc conegut com les èpoques remotes dels claustres romànics i dels frares que es pelaven de fred entre una plata de cigrons i un sac de doctrina aristotèlica.
I el més curiós d’aquest segle XIX ibèric és que encara viu amb totes les seves característiques i totes les seves conseqüències dins el marc biològic del nostre país.
El fet de no haver passat Espanya pel colossal suplici de la guerra deu ésser, sense cap dubte, la causa d’aquesta permanència de mentalitat del segle XIX que encara es respira pertot arreu. Jo no sóc pas d’aquells que creuen que les grans catàstrofes històriques canvien la pell dels pobles i de les persones de la mateixa manera que es canvia la pell de les serps; crec poquíssim en tota mena d’evolucions i cada dia m’agrada més encarar-me amb l’ànima i la literatura dels antics; però, si més no, és evident que aquestes catàstrofes històriques liquiden procediments en la vida política i social dels pobles. Després de la guerra, hem vist que a Europa les coses canviaven al ritme del progrés material, creat i imposat per la guerra; fins les invencions i els experiments de caràcter polítics, els grans negocis, les grans estafades, tot el bo i el dolent que ha tingut un cert crit i una certa ressonància després de la guerra, s’ha vist inflat d’una altra química i d’una altra pirotècnia distintes d’aquelles que s’utilitzaven en el segle XIX.
A Espanya no passa res d’això. Tots els intents i totes les provatures sobre la crosta peninsular agafen un aire de paròdia. Aquí hem sentit el ressò de la guerra, n’hem sentit les conseqüències, però no l’hem viscuda definitivament i dolorosament perquè la guerra liquidés tot allò que ha liquidat en altres països.
Aquesta importància que encara té el segle XIX entre nosaltres, la podem apreciar a cada moment, i sobretot en els moments de crisi i de catàstrofe com els que ara vivim. L’hem poguda apreciar d’una manera claríssima durant tots els darrers anys de dictadura i de república. És evident que a Espanya, en un moment determinat, ha sortit un home amb un feix d’idees i de bones intencions sota el braç, preocupat pel destí d’imposar un ritme a les coses que s’acostés al ritme creat per al guerra arreu d’Europa. Però és evident també que aquest home, sigui qui sigui, ha fracassat i les seves idees i les seves bones intencions han estat malversades estèrilment, perquè ha topat amb la massa irreductible, tan sentimental, tan olla, tan pintoresca i tan anàrquica com convingui, que representa la nostra herència del segle XIX.
I això passa i ha passat en tots els camps, des del més progressiu al més reaccionari, perquè en tots els camps hi ha homes carregats d’idees i de bones intencions. L’experiment, per ara, és completament inútil, i les figures que s’adapten més a la mentalitat i al gust del país ibèric són, sense cap mena de dubte, les que porten més acusades totes les gràcies i totes les tares del segle XIX. A mesura que s’ha anat apuntalant la república, han anat apareixent en el nostre horitzó actual de les ganyotes, les reverències i els somriures d’aquelles Siluetas románticas evocades per Pío Baroja. I és molt possible que tot es resolgui amb una desesperada fórmula segle XIX, però sense la poesia i el color d’època, d’una manera més grisa, més trista, més cansada.
Mirador, 25-10-1934
SAGARRA, Josep M. de, “Segle XIX, Mirador, 25-10-1934.