Per enemic que un sigui de comentaris, tractant-se d’obres verament inspirades, cal confessar, tanmateix, que la de Whitman els necessita. Ella mateixa, tal volta sens cap mèrit superior al de poètics memoranda d’una vida essencialment poètica, són ses línies tant plenes de sentit, que aquest vessa materialment de cada mot, produint desequilibris de forma e incoherències d’expressió que constitueixen vers enigmes per a qui no estigui enterat de qui fou el gran esperit que els va dictar.
Altrament, l’absolut menyspreu de tota llei de restricció externa que, tant en sa vida com en sa obra, mostrà Whitman ha exposat el seu geni esquerp als més furients atacs de les més variades castes d’enemics, en llur gran majoria incapaços de comprendre altra moral i altra estètica que la purament epidèrmica, que es compra i es ven en els mercats de bon to. Cap altra causa reconeixen les violentes diatribes que, no sols en vida sinó després de mort, han perseguit implacables l’obra de Whitman, i mentre duri la protesta, deure serà de tot lleial expositor denunciar amb fermesa aquesta folla mania de voler mesurar els “cants espontanis” d’aquest home lliure amb el mateix patró dels qui erigeixen la desconfiança de sí propis en sistema.
És per això que, en emprendre temps ha un assaig de traducció de Fulles d’Herba(1), vaig considerar indispensable completar ma tasca amb un petit comentari crítico-biogràfic que pogués servir de guia als qui de bona fe desitgen penetrar en l’esperit del poeta. Però l’autor proposa i l’editor disposa; i així no és estrany que el present treball, ideat com inseparable parió i complement de l’anterior, se n’hagi emancipat fins al punt de trigar més de quatre anys en publicar-se, com també que, en arribar-li l’hora, hagi aparegut amb extensió desmesurada en vista dels curts límits de la versió que tracta d’explicar.
Mercès, encara, en siguin dades a les dues benemèrites biblioteques catalanes que, amb amable hospitalitat, han acollit una i altra obra, puix, en tot cas, això dona a Catalunya la glòria d’ésser la primera nació ibèrica en presentar un ben just, anc que modest, homenatge al gran poeta del nou món; i, altrament, foren les lletres castellanes les que haurien pogut dar-nos un exemple amb l’acolliment fer per La Lectura(2) a una part del present treball, sense gosar, per això, continuar-lo, que prou va fer el director de dita revista, mon estimat amic, don Francisco Acebal, al posar a prova, amb aquella petita mostra de la gerga whitmaniana, la paciència de son respectable públic.
Car, per lo vist, així com diuen que el Cid guanyava batalles després de mort, no la llegenda, sinó la història contemporània testifica que també Whitman, després de mort, no sols les guanya, sinó que les provoca, i tant feréstegues com les que susciten sa vida i obres cada cop que algun ardit traductor, autor o editor se permet la llicència de mostrar-les, ja sigui als públics d’Itàlia, Alemanya o França; d’igual manera que, fa trenta anys, quan començaven a ésser conegudes en els països de la llengua anglesa.
No hi fa res. Els grans arbres demanen per plantar-los fonda rasa, i aquesta no s’enfondeix en un sol dia. Modesta com és, doncs, la meva obra (que més vastes proporcions li caldrien per a ésser digna del seu objecte), no és per això menor el reconeixement degut als qui m’han ajudat a fer-la pública, i, entre tots, especial llaor mereix la SOCIETAT CATALANA D’EDICIONS per ser la primera entitat editorial d’Espanya que hagi gosat dur a l’arena pública tant aspres i importants qüestions com les que el deure de crític me fa plantejar en aquest llibre; això per no parlar de ses naturals deficiències davant son ardit tema, de les quals és l’autor el primer en penedir-se.
No per res s’ha dit de Catalunya l’Amèrica d’Espanya, i així ha estat ben de raó que el nostre antic dipòsit de llibertat humana fos el primer de saludar en llengua hispànica el noble crit de deslliurança amb què el gran bard vident de la Democràcia volgué fer cantar el cor d’Amèrica i, per son entremig, el cor del món.
C. M.
Barcelona, juliol de 1913.
(1) Fulles d’Herba, traducció per C. Montoliu. Tipografia de L’Avenç, Barcelona, 1909.
(2) Números d’agost i setembre de 1911.
Cebrià Montoliu: Prefaci dins Walt Whitman. L’home i sa tasca. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1913, ps. 5-7.