El fred maquina, lluny, la recruada
que gelarà les timbes i els torrents,
i als adéus d’una tendra solellada
cerquen d’abellejar mos pensaments.
Una gran fulla d’or volta encantada
entre sospirs i encara no laments;
finestres sense por de cap gebrada,
de nit, s’encenen de retorns contents.—
Serenitat com de llaurada feixa,
paga i corona de l’humil fatic.
Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:
¿per què l’aire, talment, em sembla amic?
La vida em diu que tan suau em deixa
perquè ho fa al so de la cançó que dic.